Exercicis de literatura catalana contemporània — Llengua Catalana i Literatura 2n Batxillerat

Joan Maragall: Modernisme; poesia com el 'Cant espiritual' o 'Oda a Espanya'.
Víctor Català (Caterina Albert): Modernisme; novel·la 'Solitud' (1905).
Eugeni d'Ors: Noucentisme; 'La Ben Plantada' i el 'Glosari'.
Josep Carner: Noucentisme; poesia com 'Els fruits saborosos'.

Mercè Rodoreda: 'La plaça del Diamant' i 'Mirall trencat' (novel·la).
Llorenç Villalonga: 'Bearn o la sala de les nines' (novel·la).
Josep Pla: 'El quadern gris' (dietari, prosa de no-ficció).
Pere Calders: 'Cròniques de la veritat oculta' (contes fantàstics i irònics).

Josep Maria de Sagarra: 'El cafè de la Marina'; teatre en vers de la primera meitat del segle XX.
Josep Maria Benet i Jornet: 'Desig' (o 'Testament'); renovació del teatre català des dels anys 60.
Sergi Belbel: 'Morir' (o 'Després de la pluja'); teatre contemporani de les últimes dècades.

Ordre: 1) Renaixença (s. XIX, amb l'«Oda a la pàtria» d'Aribau, 1833, com a referència inicial); 2) Modernisme (finals del XIX i principis del XX, amb Maragall o Víctor Català); 3) Noucentisme (a partir de 1906, amb Eugeni d'Ors i Josep Carner); 4) Avantguardes (anys 10-30, amb Salvat-Papasseit i J. V. Foix).
Els moviments es poden solapar en el temps.

«Terra baixa»: teatre (drama), d'Àngel Guimerà.
«Solitud»: novel·la, de Víctor Català (Caterina Albert).
«Cementiri de Sinera»: poesia, de Salvador Espriu.
«La plaça del Diamant»: novel·la, de Mercè Rodoreda.
«Cròniques de la veritat oculta»: contes, de Pere Calders.

Caterina Albert: Víctor Català, autora de la novel·la «Solitud».
Eugeni d'Ors: Xènius, firma del «Glosari», les glosses periodístiques noucentistes.
Joan Oliver: Pere Quart, autor de «Corrandes d'exili».
Els pseudònims van servir, per exemple, perquè Caterina Albert pogués publicar amb nom masculí en una època en què això era poc habitual.

a) Certa: el Noucentisme valora la ciutat, l'ordre i la civilitat com a base d'un país modern.
b) Certa: prefereix la mesura, el classicisme i la forma depurada.
c) Falsa: va col·laborar amb la normativització del català i amb Pompeu Fabra.
d) Certa: té com a referència la cultura clàssica del Mediterrani.

a) Mercè Rodoreda (publicada el 1962).
b) La protagonista és la Natàlia, a qui el seu marit anomena Colometa.
c) Barcelona de la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra.
d) Narrador en primera persona: la mateixa Natàlia explica la seva vida amb un punt de vista subjectiu i limitat.

Carles Riba: «Estances».
J. V. Foix: «Sol, i de dol».
Salvador Espriu: «La pell de brau».
Miquel Martí i Pol: «L'arrel i l'escorça».
Comprovació: Foix és poeta d'avantguarda i tradició; Espriu i Martí i Pol escriuen sota el franquisme; Riba és noucentista, de poesia culta.

L'obra és «Terra baixa» (1897), d'Àngel Guimerà.
És un drama rural en prosa, amb trets propis del Romanticisme tardà i de la Renaixença, que contraposa la puresa de la muntanya (Manelic) a la corrupció de la plana (Sebastià).
Marta és la dona que es converteix en l'eix del conflicte.

Un cal·ligrama és un poema en què la disposició visual de les paraules sobre la pàgina dibuixa una forma relacionada amb el tema (per exemple, les paraules formen una figura).
Aquesta unió d'imatge i text trenca la manera tradicional de presentar el poema i converteix la pàgina en un objecte visual.
Aquest trencament formal i aquesta voluntat d'experimentar encaixen amb l'esperit de les avantguardes.
Salvat-Papasseit, entusiasta de la modernitat i del futurisme, fa servir el cal·ligrama com una manera de renovar la poesia i lligar-la al món nou de les màquines i la ciutat.

Les avantguardes de 1916 a 1930 van trencar amb la idea de poema tancat i mesurat: van introduir el vers lliure, els cal·ligrames (la disposició visual del text), la tipografia com a recurs i temes de la vida moderna, com la màquina, la velocitat o la ciutat. Joan Salvat-Papasseit n'és l'exemple: a Poemes en ondes hertzianes (1919) hi ha cal·ligrames i un llenguatge desenfadat.
La ruptura total va ser breu, però en va quedar la llibertat formal i l'experimentació, que poetes com J. V. Foix van combinar amb la tradició («M'exalta el nou i m'enamora el vell»).

Des dels anys 80, amb la recuperació de la democràcia i la normalització de la llengua, la literatura catalana s'eixampla i es diversifica.
La novel·la actual conrea molts gèneres (històrica, negra, intimista, de memòria) i conviuen autors consolidats amb noves veus.
Hi ajuden factors com un sistema d'editorials i premis més sòlid, l'ensenyament en català i un públic lector més ampli.
A més, es recuperen temes com la memòria històrica i s'incorporen noves mirades (de gènere, urbanes, globals).
En conjunt, és una literatura professionalitzada i plural, hereva de tota la tradició del segle XX.

Sergi Belbel és un dels dramaturgs principals de la generació que es dona a conèixer a la segona meitat dels anys 80, després de Benet i Jornet. Dos trets: diàlegs ràpids i fragmentats, amb molt de ritme i humor, i una estructura trencada en escenes que es repeteixen o s'encreuen. Tracta temes de la vida contemporània, com la feina, la incomunicació o la solitud a la ciutat. A Després de la pluja (1993), uns oficinistes es troben d'amagat al terrat d'un gratacel per fumar, on està prohibit, i aquelles converses breus revelen les seves frustracions.

La Renaixença és el moviment cultural del segle XIX que va recuperar el català com a llengua literària, en el context del Romanticisme.
Fets significatius: 1) l'«Oda a la pàtria» d'Aribau (1833), considerada l'inici; 2) la restauració dels Jocs Florals (1859); 3) l'obra de Jacint Verdaguer, amb poemes èpics com «L'Atlàntida» (1877) i «Canigó» (1886).
Trets: interès per l'edat mitjana i el món rural, i voluntat de dignificar la llengua.

1) Tendència esteticista i simbolista, cosmopolita i urbana, que cerca la bellesa i critica el materialisme burgès; per exemple, Santiago Rusiñol i «L'alegria que passa».
2) Tendència rural i naturalista, que mostra el món pagès amb dramatisme i crueltat; per exemple, Víctor Català i «Solitud».
Maragall se situa a part, amb la defensa de la «paraula viva».

La «paraula viva» és la paraula espontània, nascuda de l'emoció i del moment, que expressa la vida i no pas una forma elaborada per convenció.
Maragall defensa que la poesia ha de sorgir de la inspiració i no de la retòrica, amb un llenguatge directe i viu.
Per això s'allunya de la poesia declamatòria o de formes rígides i obre camí a una poesia més personal i vitalista.

1) Ordre i classicisme: preferència per la forma clara i mesurada, present en la poesia de Carner.
2) Civilitat i ciutat: ideal d'una societat moderna i organitzada; Eugeni d'Ors el formula al «Glosari» i a «La Ben Plantada».
3) Mediterranisme: el paisatge i la cultura clàssica com a referent.
Carner hi afegeix ironia i bonhomia, a «Els fruits saborosos» (1906).

El franquisme va prohibir l'ús públic del català i va limitar-ne l'edició i l'ensenyament, i molts escriptors van marxar a l'exili.
Vies de supervivència: 1) l'exili, amb autors com Pere Calders (Mèxic) o Mercè Rodoreda (Europa); 2) l'interior, amb autors com Salvador Espriu, que van publicar amb dificultats i sota censura; 3) edicions i activitats culturals discretes i semiclandestines.

Pere Calders presenta fets fantàstics o absurds dins d'un entorn quotidià, i els personatges els accepten amb naturalitat.
El to és irònic i amb humor, i serveix per fer una crítica indirecta de la realitat.
Un exemple és el llibre «Cròniques de la veritat oculta» (1955), escrit a l'exili.
El contrast entre la tranquil·litat del narrador i la rareza dels fets crea l'efecte literari.

Un dietari és una obra en què l'autor anota fets, impressions i reflexions per dies.
«El quadern gris» (1966) recull les anotacions d'un jove Pla dels anys 1918-1919: descriu la vida quotidiana, els personatges i el paisatge, sobretot de l'Empordà.
Estil: prosa clara i planera, i observació concreta i detallada de la realitat.
Pla té una mirada irònica i rebutja l'ornament retòric.

Actitud: l'acceptació gojosa del món terrenal. El jo poètic no menysprea aquesta vida per esperar-ne una altra, sinó al contrari: troba el món tan bell que li costa imaginar què hi podria afegir una vida futura.
Recurs central: la pregunta retòrica final, «què més ens podeu dar en una altra vida?». No espera resposta; l'afirmació hi va implícita, i és més forta dita així que afirmada.
Segon recurs: la condicional inicial «Si el món ja és tan formós», que estableix la premissa sobre la qual es recolza la pregunta. Tot el fragment és un raonament, no una efusió.
La imatge de «la pau vostra a dintre de l'ull nostre» situa la condició per veure aquesta bellesa: no és el món el que canvia, és la mirada.
Procediment: davant d'una pregunta d'actitud, busca primer si hi ha interrogacions, condicionals o negacions, que són les que solen sostenir el pensament del text.

Tesi: el sacrifici individual per la col·lectivitat pot estar justificat, però el sacrifici de tot un poble per un sol home no ho està mai. És un rebuig del culte al líder.
Recurs formal: el paral·lelisme invertit o quiasme. Les dues meitats tenen la mateixa estructura («un home mori per un poble» / «tot un poble mori per un home») amb els termes intercanviats, i és aquest intercanvi el que produeix l'argument: la simetria formal fa visible l'asimetria moral.
S'hi reforça amb la gradació dels adverbis: «a vegades és necessari i forçós» contra «mai no ha de morir», que oposa una concessió limitada a una prohibició absoluta.
El text no necessita context històric per entendre's: l'argument és universal, tot i que va ser escrit pensant en la postguerra.
Procediment: quan dos membres d'un text repeteixen les mateixes paraules en ordre diferent, la pregunta gairebé sempre va del paral·lelisme i del que significa la inversió.

Com hi apareix la guerra: mai directament. No hi ha ni bombes, ni morts, ni cap nom de bàndol. Hi arriba per tres detalls quotidians: la cua del pa que dona la volta a la plaça, el cistell buit i el «ja no en quedava» del final.
Recurs narratiu: la narradora en primera persona amb el punt de vista LIMITAT. Ella només explica el que veu i el que li passa, i la història gran queda fora de camp.
La frase que ho concentra: «Deien que a la nit havien tornat a passar avions, però jo no els havia sentit: només havia sentit el nen». Els avions són rumor, en boca d'altri; el que és real per a ella és la set del fill. La guerra queda subordinada a la supervivència diària.
Efecte: el lector reconstrueix la guerra pels seus efectes, no pel relat dels fets, i això la fa més present que si es descrivís.
Procediment: quan et demanin com apareix un tema en un fragment, busca primer si hi surt anomenat. Si no hi surt, la resposta és sempre com hi arriba de manera indirecta.

a) Tema: la intimitat i la nostàlgia d'un espai de recer davant el món exterior.
b) Rima consonant creuada ABAB: «enfora / hora» i «vella / canyella».
c) Personificació: «la llàntia ens custodia l'hora». Sinestèsia: «la memòria té gust de canyella» (un record es percep amb el gust). També hi ha una antítesi entre l'exterior hostil i l'interior acollidor.

a) Narrador en tercera persona omniscient: sap alguna cosa que el personatge desconeix («ell, que es creia lliure, no ho sabia»).
b) El tema és la rutina i la il·lusió de llibertat; el personatge viu atrapat en els hàbits.
c) La ironia surt del contrast entre allò que el Pere creu i allò que el narrador revela; distancia el lector del personatge i fa visible la crítica.

Actitud: el Modernisme és rebel i individualista, crític amb la societat burgesa; el Noucentisme és col·lectiu, cívic i vol construir un país organitzat.
Ideal estètic: emoció, simbolisme i naturalisme enfront de classicisme, mesura i forma clara.
Espai: món rural o ambients artístics enfront de la ciutat com a símbol de civilitat.
Llengua: més viva i diversa enfront d'una llengua depurada segons la normativa de Fabra.
Autors: Maragall (Modernisme) i Carner (Noucentisme).

a) Foix fa servir formes de la tradició, com el sonet, per expressar imatges oníriques i surrealistes. A «Sol, i de dol» (1936) la forma clàssica conviu amb un món irracional i simbòlic.
b) Brossa renova la poesia amb la poesia visual i experimental, amb objectes i muntatges, amb humor i intenció crítica, i així amplia el concepte de poema.

En comú: 1) narradora en primera persona, una dona de classe popular; 2) la Guerra Civil i la postguerra condicionen la vida de la protagonista i el relat adopta el punt de vista limitat d'una dona del poble.
Diferències: 1) l'espai: Rodoreda situa la història a la Barcelona urbana (Natàlia) i Barbal al Pallars rural (Conxa); 2) el to: Rodoreda usa un monòleg interior amb imatges poètiques, i Barbal una veu més sòbria i continguda.
Obres publicades el 1962 i el 1985.

Martí i Pol escriu sota el franquisme tardà i s'implica amb la comunitat i amb la llengua. A «L'arrel i l'escorça» (1972) hi ha una poesia social, de compromís col·lectiu i de resistència, amb un llenguatge directe.
Després la seva poesia es fa més íntima i amorosa, com a «Estimada Marta» (1978).
Així, passa d'un «nosaltres» col·lectiu a una veu personal sense deixar el rigor ni la sobrietat.

a) Moviment: Modernisme. Trets: 1) conflicte individu-societat: el jo s'oposa a «la gent que no somia» i a la ciutat que «compta monedes» (crítica de la societat burgesa i materialista); 2) l'artista incomprès o vident: «Que em tinguin per boig»; ell ha vist una realitat superior; 3) la natura com a espai simbòlic de l'ideal: la muntanya, lluny de la plana, és el lloc de la puresa i de l'absolut («la llum que neix darrere el cim»); 4) sensorialitat i sinestèsia d'arrel simbolista («l'aire és blau i té gust de silenci»); 5) dolor existencial: l'experiència de l'ideal és una «ferida».

b) Relacions. L'auca del senyor Esteve (Santiago Rusiñol, 1907): l'oposició entre el fill artista, el Ramonet, i el pare botiguer, que encarna el món dels diners. Solitud (Víctor Català, 1905): la muntanya com a espai de confrontació amb un mateix. També Joan Maragall: la idea de la «paraula viva» i l'anhel d'eternitat del «Cant espiritual».

c) Contrast. Verdaguer (Renaixença), a Canigó (1886), presenta la muntanya com un espai llegendari, èpic i patriòtic-religiós, vinculat als orígens de Catalunya; no hi ha el conflicte de l'individu amb la societat. Un noucentista com Josep Carner o Eugeni d'Ors no rebutjaria la ciutat: la veuria com l'ideal de civilització, d'ordre i de convivència (la «Catalunya-ciutat»), i preferiria un to serè, irònic o clàssic al to exaltat del poema.

d) Recursos. 1) Antítesi i paral·lelisme: «la ciutat compta monedes» / «jo compto estels»; el mateix verb aplicat a dos objectes oposats expressa dues maneres de viure (material / ideal). 2) Sinestèsia: «té gust de silenci» barreja el gust i l'oïda per expressar una experiència inefable. També: personificació del vent («em parla»), metàfora final («aquesta ferida»).

Errors típics

• Classificar el poema com a romàntic sense matisar: el Modernisme hereta trets romàntics, però el conflicte amb la societat industrial és específic del canvi de segle.
• Citar obres sense explicar quina relació tenen amb el poema.
• Enumerar recursos sense comentar-ne la funció.
• Confondre el Noucentisme amb el Modernisme pel fet que tots dos són del primer terç del segle XX.

Conceptes treballats: Modernisme, artista i societat, simbolisme, Renaixença, Noucentisme, recursos literaris (antítesi, paral·lelisme, sinestèsia).

a) Simbolisme de l'espai. A Terra baixa, l'oposició és maniquea: la muntanya representa la puresa, la llibertat i la natura incontaminada (Manelic, el pastor); la terra baixa, la corrupció, l'abús de poder i els diners (Sebastià, l'amo). A Solitud, la muntanya és ambivalent: bellesa i misteri, però també aïllament, perill i violència (l'Ànimes); és sobretot un espai interior, el lloc on la protagonista es descobreix a si mateixa.

b) Recorregut. Manelic baixa a la plana per casar-se amb la Marta, descobreix l'engany de Sebastià, el mata (l'escanya com feia amb el llop) i torna a la muntanya amb ella: el retorn a l'espai pur és un final de redempció. Mila arriba a l'ermita amb el seu marit, el Matias, home apàtic; amb l'ajuda del pastor Gaietà aprèn a estimar la muntanya, però l'Ànimes mata el pastor i l'agredeix. Al final, Mila abandona el marit i baixa la muntanya sola: un final obert que expressa la consciència de la pròpia solitud i una decisió individual, no un retorn a l'harmonia.

c) Solitud, novel·la modernista. 1) L'individu enfrontat a un medi hostil i el procés de descoberta interior, amb un final de solitud assumida. 2) El paisatge com a reflex simbòlic de l'estat d'ànim (pas de les estacions paral·lel a l'evolució de Mila). També: barreja de realisme rural i simbolisme; prosa rica i treballada.

d) Pseudònim. Caterina Albert va adoptar un nom masculí, sobretot arran de l'escàndol que va provocar el 1898 el seu monòleg La infanticida, premiat als Jocs Florals d'Olot: la societat no acceptava que una dona escrivís sobre la violència i la sexualitat. El pseudònim mostra les dificultats de les escriptores de l'època i explica en part la recepció inicial de l'obra.

Errors típics

• Interpretar la muntanya de Solitud amb el mateix sentit positiu que a Terra baixa.
• Explicar el final de Solitud com un fracàs pur, sense veure-hi l'afirmació de l'individu.
• Fer un resum de l'argument sense relacionar-lo amb el sentit simbòlic.
• Confondre els personatges (Matias, Gaietà, l'Ànimes) o atribuir l'obra a una altra autora.

Conceptes treballats: Modernisme, teatre realista, novel·la rural, simbolisme de l'espai, personatges, recepció de l'obra i condició de l'escriptora.

a) Ideal estètic. 1) Classicisme i mediterranisme: model grecollatí, mesura, harmonia. 2) Civilitat: la ciutat com a ideal de convivència (la «Catalunya-ciutat»), en contrast amb la natura salvatge dels modernistes. 3) Arbitrarisme: la voluntat ordena la realitat; l'obra d'art és fruit de l'esforç i no de la inspiració espontània («l'obra ben feta»). 4) Llengua literària culta i depurada, i preferència per la poesia i l'assaig breu (la glosa) per sobre de la novel·la.

b) Realitzacions i context. El Noucentisme va ser el programa cultural del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista, liderat per Enric Prat de la Riba. Realitzacions: creació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907); Normes ortogràfiques (1913), Diccionari ortogràfic (1917) i Gramàtica catalana (1918) de Pompeu Fabra; Mancomunitat de Catalunya (1914), amb una xarxa de biblioteques populars, escoles i serveis tècnics; Biblioteca de Catalunya (oberta al públic el 1914).

c) Autors. Eugeni d'Ors (Xènius) va donar nom i doctrina al moviment amb el Glosari (des del 1906 a La Veu de Catalunya) i va crear un model simbòlic de la Catalunya ideal a La ben plantada (1911). Josep Carner, «príncep dels poetes», va encarnar l'ideal poètic: ironia, perfecció formal i depuració lèxica, a obres com Els fruits saborosos (1906).

d) Declivi i llegat. La mort de Prat de la Riba (1917), la sortida d'Ors (1920), l'aparició de les avantguardes i, sobretot, la dictadura de Primo de Rivera (1923), que va suprimir la Mancomunitat (1925), van posar fi al projecte. En van perdurar la normativa lingüística, les institucions (IEC, Biblioteca de Catalunya), la idea d'una cultura moderna i professional i l'exigència formal, que influirà en poetes posteriors com Carles Riba.

Errors típics

• Presentar el Noucentisme només com un estil literari, sense el projecte polític i institucional.
• Situar la creació de l'IEC o les Normes de Fabra en dates equivocades.
• Atribuir al Noucentisme l'exaltació de la natura salvatge o de l'individu rebel.
• Oblidar el llegat durador (la normativa) en explicar el final del moviment.

Conceptes treballats: Noucentisme, arbitrarisme, mediterranisme, civilitat, IEC i Mancomunitat, codificació de la llengua, Eugeni d'Ors, Josep Carner.

a) Trets. 1) Disposició tipogràfica lliure, amb sagnats i paraules soltes (valor visual del poema, pròxim al cal·ligrama). 2) Absència de puntuació. 3) Ús expressiu de les majúscules. 4) Vers lliure, sense mètrica ni rima. 5) Temàtica de la modernitat: la màquina (trens), la ciutat industrial i la velocitat, exaltades amb entusiasme («VISCA LA VELOCITAT»). També: imatges insòlites («el sol és un rellotge que s'ha tornat boig») i onomatopeies o sonoritats («ronquen»).

b) Futurisme. L'exaltació de la màquina i de la velocitat i la tipografia lliure el relacionen amb el futurisme de Marinetti. A Catalunya, amb Joan Salvat-Papasseit i els seus Poemes en ondes hertzianes (1919) i L'irradiador del port i les gavines (1921), on combina l'experimentació tipogràfica, l'entusiasme per la vida moderna i un to vitalista i revolucionari.

c) J. V. Foix. Foix s'acosta més al surrealisme: explora el món oníric, les imatges del subconscient i les identitats canviants (Gertrudis, 1927; KRTU, 1932). Però, a diferència de l'avantguardisme de ruptura, integra la tradició: escriu sonets d'una gran perfecció formal i amb una llengua que recupera el català medieval (Sol, i de dol, 1947). La seva poètica es resumeix en el vers «M'exalta el nou i m'enamora el vell».

d) Abast limitat. El Noucentisme era el moviment dominant i institucional, i el seu ideal de mesura i ordre era contrari a la ruptura avantguardista; a més, la cultura catalana estava construint encara la seva normalitat (llengua estàndard, públic lector) i prioritzava la consolidació per sobre de l'experimentació. Les avantguardes van ser cosa de pocs autors (Salvat-Papasseit, Foix, Junoy) i les seves aportacions es van recuperar més tard, per exemple a l'obra de Joan Brossa.

Errors típics

• Identificar el text com a cubista o dadaista sense justificar-ho amb els trets temàtics.
• Atribuir a Foix el futurisme o a Salvat-Papasseit el surrealisme.
• Enumerar trets formals sense relacionar-los amb el sentit (velocitat, modernitat).
• Dir que les avantguardes van desaparèixer sense deixar cap influència.

Conceptes treballats: Avantguardes, futurisme, surrealisme, cal·ligrama, vers lliure, Salvat-Papasseit, J. V. Foix, relació amb el Noucentisme.

a) Noms. «Natàlia» és el nom propi de la noia abans de conèixer en Quimet. «Colometa» és el nom que ell li imposa des del primer moment: simbolitza l'anul·lació de la seva identitat i la submissió dins del matrimoni. «Senyora Natàlia», al final, quan s'ha casat amb l'Antoni i ha superat la misèria, marca la recuperació (dolorosa) d'una identitat pròpia i d'una certa dignitat social.

b) Coloms. Al principi associen la protagonista a la innocència i a la docilitat («Colometa»); després el colomar d'en Quimet envaeix la casa i es converteix en el símbol de l'opressió que pateix: ella hi treballa i n'és presonera. Quan destrueix els ous fins que els coloms se'n van, fa el seu primer acte de rebel·lia. Els coloms marquen, doncs, el pas de l'alienació a l'alliberament.

c) El crit. La protagonista torna de nit a la plaça on va conèixer en Quimet i hi fa un crit: expulsa tot el dolor acumulat (la guerra, la mort del marit, la fam, el pensament de matar els fills i matar-se amb salfumant). La tornada al lloc on va començar tot tanca un cicle: és un ritu d'alliberament que li permet començar a viure el present amb serenitat.

d) Narrador. Narradora protagonista en primera persona, en un monòleg que reprodueix la llengua oral i l'associació d'idees (records, sensacions). L'efecte és d'immediatesa i d'intimitat: el lector ho veu tot des de la consciència d'una dona senzilla que no entén la política però en pateix les conseqüències. La guerra apareix de manera indirecta, a través dels efectes en la vida quotidiana, i això la fa més punyent.

e) Context. La novel·la es va publicar el 1962, quan la literatura catalana, perseguida pel franquisme, començava a recuperar el públic. Rodoreda la va escriure a l'exili (Ginebra) i hi recrea la Barcelona perduda (el barri de Gràcia) des de la memòria. L'obra connecta amb la narrativa de postguerra que explica la guerra i la derrota des dels vençuts, i va ser un dels primers grans èxits de lectors de la literatura catalana contemporània.

Errors típics

• Explicar la guerra com el tema únic, oblidant la condició femenina i la identitat.
• Dir que el nom de Colometa és un sobrenom afectuós sense cap valor simbòlic.
• Confondre en Quimet i l'Antoni o el paper de cadascun.
• Afirmar que la novel·la té un narrador omniscient.

Conceptes treballats: Novel·la de postguerra, Mercè Rodoreda, simbolisme, narradora protagonista, monòleg, identitat femenina, literatura de l'exili.

a) Tema i recursos. Tema: l'evocació elegíaca dels morts estimats i d'un món de la infantesa que ha desaparegut; el jo poètic recorre el poble fins al cementiri i hi constata la mort i el silenci.
1) Espai simbòlic: el recorregut descendent (la riera fins al mar) i el cementiri del turó («les creus blanques») converteixen el poble en un espai de la memòria i de la mort; el mar, amb la seva «veu antiga», simbolitza el misteri i allò que perdura.
2) Temps: contrast entre el present («Baixo», «compto», «Ara») i el passat de la infantesa («vaig estimar», «m'ensenyava»); el sol «més baix» i el fred suggereixen el declivi i la proximitat de la mort.
3) Enumeració i personificació: la llista de morts («la mare, l'avi, el vell pescador») concreta el dolor; les «cases tancades» on «ningú no respon» i el mar que repeteix «una paraula que no entenc» expressen l'absència i la incomprensió davant la mort. To elegíac i contingut, llenguatge auster, versos de mesura irregular amb alguna rima (mar / estimar).

b) Relació. Amb Salvador Espriu i Cementiri de Sinera (1946), el seu primer llibre de poemes. Hi crea el mite de Sinera, anagrama d'Arenys (de Mar), la vila d'on provenien les famílies d'Espriu i lligada a la seva infantesa; hi evoca els «dies i sols perduts», un món destruït per la guerra, amb el cementiri, el mar, la mort i el record com a eixos, en un to elegíac i d'una gran concisió.

c) Geografia mítica. Sinera: Arenys de Mar, espai de la infantesa, la memòria i la mort. Lavínia: Barcelona. Alfaranja: Catalunya. Konilòsia: Espanya, vista amb un to satíric (el nom remet als conills, per una de les etimologies tradicionals d'Hispania). Sepharad: la Península Ibèrica, amb el nom que li donaven els jueus; vincula la història peninsular amb la d'un poble que va patir la persecució i l'exili. Sota la dictadura, aquests noms permeten parlar del país, de la guerra i de la convivència amb una distància simbòlica que esquiva la referència directa i, alhora, donen al text un abast universal i moral.

d) La pell de brau. Espriu passa de l'elegia sobre el món perdut de Sinera a un discurs cívic sobre Sepharad, que barreja sàtira, èpica i elegia i reflexiona sobre la diversitat i la tolerància. El missatge és de convivència entre els pobles diversos de la península, amb respecte per les seves llengües: «Diversos són els homes i diverses les parles, / i han convingut molts noms a un sol amor». El llibre va esdevenir emblemàtic: molts joves en van fer servir versos com a símbol de resistència, i va donar a Espriu una gran projecció, també internacional.

Errors típics

• Identificar Konilòsia amb Catalunya: Catalunya és Alfaranja; Konilòsia és Espanya, vista satíricament.
• Dir que Espriu va néixer a Arenys: hi estava vinculat per la família i la infantesa, però va néixer a Santa Coloma de Farners.
• Situar Espriu a l'exili: va escriure la seva obra de postguerra des de dins del país.
• Llegir La pell de brau com un llibre d'odi: el missatge és de convivència i de respecte per la diversitat.
• Enumerar recursos del poema sense relacionar-los amb el tema de la mort i la memòria.

Conceptes treballats: Poesia de postguerra, Salvador Espriu, mite de Sinera, geografia mítica, símbol i censura, elegia, poesia cívica, Cementiri de Sinera, La pell de brau.

a) El fragment A respon al realisme històric: veu col·lectiva («som molts», «caminem plegats»), tema social (la feina a la fàbrica), voluntat de denúncia i d'esperança política («el demà serà nostre»), llenguatge directe i comunicatiu. El fragment B s'acosta a la poesia de l'experiència de Ferrater: un jo que parla a un tu en un to conversacional, una anècdota quotidiana (una tarda, la pluja), reflexió sobre l'amor i descoberta final irònica i lúcida («la pluja era una excusa»).

b) Realisme històric. Corrent dels anys seixanta que defensava una literatura compromesa amb la realitat social i política, que reflectís les condicions de vida sota el franquisme i contribuís a canviar-les. La va difondre l'antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas. Va influir en poetes, novel·listes i en el teatre de l'època (per exemple, Una vella, coneguda olor, de Josep Maria Benet i Jornet).

c) Gabriel Ferrater. 1) Poesia de l'experiència: parteix de vivències concretes i quotidianes. 2) To conversacional i ironia intel·lectual, allunyat tant de la retòrica com del compromís explícit. 3) Temes de l'amor, el desig i el pas del temps, amb una gran precisió formal (mètrica variada, sintaxi complexa). Obra: Les dones i els dies (1968), que aplega els seus tres llibres anteriors.

d) Pere Quart. Vacances pagades (1960): poemari de crítica social i política, amb un to irònic i satíric que denuncia la societat de consum incipient i la grisor del franquisme. (També s'acceptaria Saló de tardor, 1947, de l'exili, amb les «Corrandes d'exili».)

Errors típics

• Identificar qualsevol poema amb «nosaltres» com a realisme històric sense analitzar-ne el tema i la intenció.
• Atribuir l'antologia del 1963 a autors equivocats o datar-la als anys setanta.
• Presentar Ferrater com un poeta realista compromès.
• Confondre Pere Quart amb el nom civil, Joan Oliver, com si fossin dos autors.

Conceptes treballats: Poesia dels anys seixanta, realisme històric, poesia de l'experiència, Gabriel Ferrater, Pere Quart, Castellet i Molas.

a) Trets. 1) Irrupció de l'insòlit en la quotidianitat: el reflex té vida pròpia, però tot passa en un context de rutina (rentar-se les dents, anar a l'oficina). 2) Normalització de l'absurd: el personatge no s'espanta, sinó que se sent incòmode, com en una discussió domèstica; l'humor neix d'aquest contrast. 3) Final sorprenent, amb una nota que converteix el reflex en una mena de company de pis; obre una lectura sobre la solitud i el desdoblament de la identitat. 4) Estil: frases breus, present narratiu, narrador en tercera persona objectiu, lèxic quotidià, gran economia de mitjans (microrelat).

b) Relacions. Amb Pere Calders (Cròniques de la veritat oculta, 1955), pel fantàstic dins de la vida quotidiana i la ironia amable. I amb Quim Monzó (Uf, va dir ell, 1978; Mil cretins, 2007), per la brevetat, l'humor, l'absurd i la mirada sobre la solitud de l'home contemporani.

c) Tendències. 1) Memòria i condició femenina: Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977), sobre la memòria de la postguerra i la vida de les dones a Barcelona. 2) Narrativa breu irònica i postmoderna: Quim Monzó, contes amb humor, absurd i crítica de la vida urbana. 3) Novel·la de gènere (ciència-ficció, negra) per guanyar lectors: Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen (1974). També: gran novel·la de la història i la memòria, Jaume Cabré, Les veus del Pamano (2004) o Jo confesso (2011); i la darrera etapa de Rodoreda, Mirall trencat (1974).

Errors típics

• Analitzar el text com a ciència-ficció o com a conte de terror.
• Relacionar-lo amb autors sense explicar quins trets comparteixen.
• Citar obres de narrativa de períodes anteriors com si fossin dels anys setanta o posteriors.
• Dir que el narrador és omniscient perquè coneix la «sensació incòmoda» del personatge, sense matisar que és una focalització puntual en un narrador molt objectiu.

Conceptes treballats: Narrativa breu, microrelat, fantàstic quotidià, ironia, Pere Calders, Quim Monzó, Montserrat Roig, Pedrolo, Cabré, tendències de la narrativa des dels anys setanta.

a) Trets. 1) Personatges designats per la feina o per una condició («La de Comptabilitat», «El Nou», «la de recepció»), sense nom propi: són tipus anònims del món laboral urbà. 2) Diàleg breu i el·líptic: frases inacabades («Es pot…?», «Em van dir que aquí…»), preguntes que es responen amb altres preguntes, repeticions («La de recepció») i pauses i silencis; mostra la desconfiança i la incomunicació. 3) Humor i ironia: la darrera rèplica («deixen de respirar») converteix una expressió quotidiana en una crítica del treball que ofega les persones. 4) Acotacions i espai: breus i funcionals, situen l'acció en un espai marginal i amagat (l'escala d'emergència), lluny de les «càmeres», on els personatges busquen una petita llibertat; el temps de l'escena coincideix pràcticament amb el de la representació.

b) Relació. Amb Sergi Belbel i Després de la pluja (1993). Coincidències: 1) l'espai, un edifici d'oficines, i en concret el terrat, l'únic racó on els treballadors poden fer d'amagat allò que hi està prohibit (fumar); 2) els personatges designats pel càrrec o per un tret físic (la Secretària Rossa, el Programador informàtic, el Missatger, la Directora executiva…) en una obra coral; 3) la vigilància (a l'obra, uns helicòpters sobrevolen l'edifici) i la crítica de les relacions laborals, amb un diàleg àgil, humor i absurd. A l'obra fa més de dos anys que no plou, i la pluja final té un valor simbòlic de canvi.

c) Comparació amb Terra baixa. Espai: Guimerà construeix un espai doble i simbòlic, la terra alta (la muntanya, puresa i bondat) davant de la terra baixa (una societat pagesa degradada per l'explotació i el materialisme); al fragment, l'espai és interior, urbà i marginal. Conflicte: a Terra baixa és explícit i tràgic: l'amo, Sebastià, casa la Marta, la seva amant, amb el pastor Manelic per encobrir la relació; Manelic descobreix l'engany, la Marta se n'enamora i, al final, Manelic mata Sebastià («He mort el llop») i fuig amb ella a la terra alta. Al fragment, el conflicte és latent i no s'explicita (la vigilància, l'opressió laboral), i el final queda obert. Llenguatge: Guimerà fa servir una prosa intensa i apassionada, amb una forta càrrega simbòlica («llop», «fera») i personatges individualitzats i oposats moralment; el fragment, un llenguatge quotidià, el·líptic i irònic, amb personatges anònims. Punt en comú: en tots dos casos l'espai té un valor moral, perquè la terra alta i l'escala amagada són refugis de llibertat davant d'un món que oprimeix.

d) Teatre independent. Grups que, al marge del teatre comercial i sota el franquisme, van renovar el llenguatge escènic (el cos, el gest, la música, l'ús de l'espai), van treballar sovint amb creació col·lectiva, van buscar públics nous i van fer del teatre un espai de crítica. Els Joglars, fundat el 1962 com a grup de mim (Albert Boadella, Carlota Soldevila i Anton Font): teatre gestual i, més endavant, satíric. Dagoll Dagom (1974): teatre musical. També s'acceptaria Comediants, amb el teatre de carrer i de festa.

Errors típics

• Atribuir Després de la pluja a Josep Maria Benet i Jornet o situar-la als anys setanta.
• Analitzar el fragment com si fos teatre realista tradicional, sense veure la funció de l'el·lipsi, les pauses i els silencis.
• Resumir l'argument de Terra baixa en lloc de comparar-lo amb el fragment.
• Dir que Terra baixa és en vers.
• Esmentar les companyies sense explicar què van aportar.

Conceptes treballats: Text dramàtic (acotacions, diàleg, personatges), teatre contemporani, Sergi Belbel, Àngel Guimerà, espai dramàtic i simbòlic, conflicte, teatre independent.

a) Tema i veu. Una dona reivindica el dret a la paraula pública i política davant d'una societat que la vol reduir a l'espai domèstic. La veu poètica és un jo femení que s'inscriu en una genealogia de dones (àvia, mare) silenciades i que fa de l'escriptura un acte de rebel·lia i de memòria.

b) Recursos. 1) Anàfora i enumeració gradativa: «el de la meva àvia… el de la meva mare… el meu»; construeix una genealogia que culmina en el jo que escriu. 2) Metàfora: «tinc la boca plena de noms» (necessitat urgent de dir) i, sobretot, «La paraula també és casa meva», que reapropia l'espai domèstic imposat i l'amplia a l'espai públic de la paraula. 3) Antítesi i adversativa: «M'han dit que calli» / «No callaré», amb el «Però» que marca el gir del poema.

c) Maria-Mercè Marçal. Poeta clau des de la dècada dels setanta (Cau de llunes, 1977). La seva obra uneix el compromís feminista, social i nacional (la triple condició de dona, de classe treballadora i de nació oprimida, que va expressar en un poema molt conegut), la reivindicació del cos i del desig femení i un gran domini formal, que inclou formes tradicionals i populars. També va escriure la novel·la La passió segons Renée Vivien (1994).

d) Vicent Andrés Estellés. La poesia d'Estellés (Llibre de meravelles, 1971) també és compromesa, però des d'un realisme quotidià: la vida de la gent humil de València, la memòria de la postguerra, la sensualitat i l'amor, en una llengua viva i col·loquial. Amb Marçal comparteix la poesia com a memòria i com a resistència; se'n diferencia en la perspectiva: Marçal hi afegeix una mirada explícitament feminista i una reflexió sobre la identitat de la dona que escriu.

Errors típics

• Analitzar el poema com a íntim o amorós, sense veure-hi la dimensió col·lectiva i política.
• Citar literalment versos de Marçal de manera inexacta en lloc de parafrasejar-los.
• Situar Marçal a la postguerra o Estellés als anys noranta.
• Enumerar recursos sense explicar-ne el sentit en el poema.

Conceptes treballats: Poesia catalana des dels anys setanta, Maria-Mercè Marçal, feminisme literari, Vicent Andrés Estellés, recursos (anàfora, enumeració, metàfora, antítesi).