Exercicis de literatura catalana — Llengua Catalana i Literatura 1r Batxillerat

L'amor cortès és la concepció amorosa de la lírica trobadoresca: el poeta se sotmet com un vassall a una dama idealitzada i inaccessible, a qui serveix amb fidelitat i discreció.
Als territoris catalans es desenvolupa en el gènere líric (la poesia dels trobadors).
S'escriu en provençal o occità, la llengua de prestigi de la lírica europea dels segles XII i XIII, i no en català.

'Llibre de les bèsties': Ramon Llull; prosa (faula política protagonitzada per animals, dins el 'Llibre de meravelles').
'Lo somni': Bernat Metge; prosa humanística (diàleg d'inspiració clàssica, 1399).
'Llibre dels fets': Jaume I; prosa historiogràfica (una de les quatre grans cròniques, de caràcter autobiogràfic).

Francesc Vicent Garcia, conegut com el Rector de Vallfogona, és el poeta més destacat que escriu en català durant la Decadència.
Representa el Barroc: la seva poesia és enginyosa, satírica i sovint procaç, amb un estil recargolat i ple de jocs de paraules.
És un exemple que, tot i la davallada de la literatura culta, no desapareix del tot la creació en català.

Són: el «Llibre dels fets» (Jaume I), la «Crònica» de Bernat Desclot, la «Crònica» de Ramon Muntaner i la «Crònica» de Pere el Cerimoniós.
Pertanyen a la historiografia en prosa: expliquen fets del passat de la Corona d'Aragó per a un públic ampli.
Són una mostra del català literari medieval.

La Renaixença és el moviment cultural i literari del segle XIX que vol recuperar el català com a llengua literària i de cultura després de la Decadència.
S'inicia simbòlicament amb l'«Oda a la pàtria» d'Aribau (1833) i s'estén fins a final de segle.
Té un sentit romàntic: recupera la llengua, la història i les tradicions.

Són concursos poètics en què es premiaven poemes en català. Tenien origen medieval (Tolosa, segle XIV) i es van restaurar a Barcelona l'any 1859.
Van servir per donar prestigi a la llengua, promoure autors nous i crear una comunitat literària catalana.

L'autor és Joanot Martorell (amb Martí Joan de Galba, que la va acabar).
És una novel·la cavalleresca en prosa.
Es publica a València a finals del segle XV (1490).

És fals.
«L'Atlàntida» (1877) és un poema èpic que narra l'enfonsament mític de l'Atlàntida i l'origen de la Península.
Verdaguer és un poeta romàntic; la novel·la realista és pròpia d'autors com Oller.

«Canigó»: poema èpic (Verdaguer).
«Terra baixa»: drama (Àngel Guimerà).
«La febre d'or»: novel·la (Narcís Oller).
Cada gènere té una forma pròpia: vers narratiu, text teatral i prosa narrativa.

Llull escriu en català, a més de fer-ho en àrab i en altres llengües cultes de l'època.
Conrea la novel·la («Blanquerna»), la prosa didàctica («Llibre de l'orde de cavalleria»), el tractat filosòfic i la poesia.
És important perquè usa el català per a la prosa filosòfica i científica i el dota de recursos expressius.

Al segle XV, València viu una gran prosperitat econòmica i comercial i es converteix en la ciutat més important de la Corona d'Aragó.
Aquesta puixança es tradueix en un floriment cultural i literari que anomenem segle d'or valencià.
Dues obres majors del moment són 'Tirant lo Blanc' de Joanot Martorell i l'obra poètica d'Ausiàs March; també s'hi pot afegir la 'Vita Christi' d'Isabel de Villena.

L'afirmació és incorrecta per dos motius.
Primer, la llengua: March no escriu en provençal sinó en català (amb alguns occitanismes), justament trencant amb la tradició trobadoresca.
Segon, l'actitud: no fa l'amor cortès idealitzat dels trobadors, sinó una anàlisi sincera, dura i introspectiva de les seves passions, amb temes com la mort i la culpa.
Per tant, March no és 'un trobador més', sinó qui supera i renova aquella tradició.

Primer, l'Oda 'La Pàtria' de Bonaventura Carles Aribau (1833): poema en català que es pren com a tret de sortida simbòlic de la Renaixença.
Després, la restauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859): certamen poètic que dona prestigi social a la creació en català.
Finalment, 'Canigó' de Jacint Verdaguer (1886): gran poema èpic que consolida la poesia culta catalana moderna.
Així, es passa d'un gest simbòlic inicial (Aribau) a una institució (Jocs Florals) i, finalment, a una obra de maduresa (Verdaguer).

Totes dues obres són de final del segle XIX: 'La febre d'or' d'Oller és de 1890-1892 i 'Terra baixa' de Guimerà és de 1897.
Culturalment, se situen després de la Renaixença, quan la literatura catalana ja ha recuperat el prestigi culte i s'obre als corrents europeus.
Representen la maduresa del Realisme (la novel·la d'Oller) i d'un teatre de gran força dramàtica (Guimerà).
A més, coincideixen amb el naixement del Modernisme, de manera que marquen el pont entre el segle XIX realista i la nova literatura del tombant de segle.

Hi trobem: medievalisme (comtes i llegendes), nacionalisme (exaltació de la pàtria), idealització del paisatge i sentimentalisme.
Són característiques romàntiques adaptades a la Renaixença, en què la literatura es posa al servei de la recuperació de la identitat.
Un exemple clar és l'obra de Verdaguer.

Trets humanistes de «Lo somni» (1399):
1. Forma de diàleg, a la manera dels autors clàssics.
2. Presència de personatges mitològics i clàssics (Orfeu, Tirèsias) i d'una cultura llatina.
3. Reflexió sobre l'ànima i la vida després de la mort i defensa de la raó.
A més, utilitza un català elegant per a una obra culta.

L'occità era la llengua prestigiosa de la lírica trobadoresca a tot Europa, i els trobadors catalans l'adoptaven per ser reconeguts.
Ausiàs March escriu en català i trenca amb l'amor cortès idealitzat: tracta l'amor amb introspecció, contradicció i preocupació moral.
Amb ell, el català esdevé llengua lírica culta.

Muntaner narra fets que ell mateix va viure: va participar en l'expedició dels almogàvers a l'Orient (inici del segle XIV).
La seva crònica barreja història i testimoni personal, amb un estil viu, oral i apassionat.
Alhora, exalça la casa reial de Barcelona i els seus ideals.

«L'Atlàntida» (1877) tracta l'origen mític de la Península: el diluvi, Hèrcules i la preparació de l'expedició de Colom.
«Canigó» (1886) recrea llegendes de la Catalunya naixent, al Pirineu del segle XI.
Tots dos són poemes èpics romàntics i busquen exaltar el passat i la identitat.

Marta, mantinguda per l'amo Sebastià, és casada amb el pastor Manelic, que viu a la muntanya i no coneix el mal de la plana.
Manelic descobreix la veritat i s'enfronta a Sebastià i acaba matant-lo.
El contrast és entre la muntanya (puresa, naturalitat) i la terra baixa (diner, corrupció).

Ordre: Ramon Llull (segles XIII–XIV, Edat Mitjana), Ausiàs March (segle XV, segle d'or valencià) i Jacint Verdaguer (segle XIX, Renaixença).
Entre March i Verdaguer hi ha la Decadència (segles XVI–XVIII), en què el castellà domina l'ús culte.

Els versos obren un dels poemes més coneguts de March: el jo poètic imagina una travessia per mar plena de perills per anar a trobar l'estimada.
El recurs central és una metàfora o al·legoria: la navegació arriscada ('camins dubtosos per la mar') representa el risc i l'angoixa de l'amor i del desig.
Els elements naturals (veles, vents, mar) es posen al servei dels 'desigs' del poeta, de manera que la natura reflecteix el seu estat interior.
El fragment mostra bé el to intens i personal de March: l'amor viscut com una aventura incerta i perillosa, no com un joc cortès idealitzat.

En aquests versos, el jo poètic recorda que la seva primera veu (el 'primer vagit') va sonar en la llengua materna, que anomena 'llemosí' (nom que aleshores es donava al català antic).
La llengua s'associa, doncs, a l'origen, a la mare i a la infantesa: és un vincle íntim i afectiu, no només un instrument de comunicació.
Això connecta plenament amb la Renaixença i el Romanticisme: la llengua es viu com a element d'identitat i de pàtria que cal recuperar i dignificar.
Per això aquest poema, escrit i publicat en català el 1833, es pren com a símbol de l'inici del moviment.

El Realisme vol retratar la societat tal com és, amb versemblança i observació dels ambients i els costums.
El Naturalisme va més enllà i explica el comportament de les persones per la influència del medi social i de l'herència biològica, amb una pretensió gairebé científica.
Oller és fonamentalment realista: descriu amb detall la societat barcelonina (per exemple, la febre especulativa de 'La febre d'or').
Alhora incorpora trets naturalistes moderats, com la importància de l'ambient i les circumstàncies en el destí dels personatges, però sense el determinisme extrem d'un Zola.

Llengua: els trobadors usen l'occità; March escriu en català.
Concepció de l'amor: els trobadors el idealitzen (vassallatge a la dama); March el viu com una lluita interior entre raó i desig.
To: els trobadors són convencionals i refinats; March és introspectiu, sever i filosòfic.
Per això March és considerat un poeta modern dins del seu temps.

1. Combina aventura militar amb realisme: descriu batalles i la vida de la cort amb versemblança.
2. Mostra personatges complexos amb psicologia, humor i sensualitat.
3. Té una visió irònica de l'ideal cavalleresc.
Per tot això, Cervantes la va elogiar al «Quixot» i molts la consideren la primera novel·la moderna europea.

La Renaixença també va ser un moviment cultural i polític:
1. Recuperació de la llengua: gramàtiques, ortografia i diccionaris.
2. Institucions culturals: Jocs Florals, premsa i teatre en català.
3. Reflexió identitària: valoració de la història i el paisatge com a símbols del país.
La literatura (Aribau, Verdaguer) en va ser l'expressió més visible.

L'obra (1890–1892) narra l'especulació borsària a la Barcelona dels anys setanta del segle XIX.
El protagonista, Gaietà Ventalló, s'obsessiona amb la riquesa i acaba arruïnat.
Oller retrata la burgesia amb realisme i critica l'ambició i la cobdícia.
És una novel·la realista amb trets naturalistes.

A favor: el català perd prestigi als àmbits cultes, la producció literària minva i la cort i l'elit es passen al castellà.
En contra: no desapareix la creació, hi ha poesia barroca (Vallfogona) i una rica literatura popular i religiosa, a més de la llengua parlada.
El terme el van consagrar els homes de la Renaixença; avui es matisa.

Romanticisme (Verdaguer, Aribau): sentiments, passat medieval, nació i paisatge idealitzat.
Realisme (Oller): societat contemporània, versemblança i observació objectiva.
Diferències: tema (passat/present), actitud (idealització/crítica), gèneres (poesia èpica/novel·la).
Els dos corrents coexisteixen durant la Renaixença.