Exercicis de sintaxi i oració composta — Llengua Catalana i Literatura 4t ESO

Mira si hi ha una conjunció que uneixi les oracions. Si les oracions van al mateix nivell i les uneix una conjunció (i, o, però, per tant...), és coordinada. Si van al mateix nivell però només les separa un signe de puntuació (coma, punt i coma, dos punts), sense conjunció, és juxtaposada.

La substitueixes per 'això'. Si l'oració continua tenint sentit ('Vull això', 'M'agrada això'), la subordinada és substantiva. Després mires quina funció fa 'això' dins l'oració (subjecte, CD, atribut, CRV...) i aquesta és la funció de la subordinada.

la: determinant (article definit).
nena: nom.
petita: adjectiu.
llegeix: verb.
ràpidament: adverbi (de manera).
un: determinant (article indefinit).
conte: nom.
El perquè: el nom designa éssers o coses, l'adjectiu els qualifica, el verb expressa l'acció, l'adverbi modifica el verb i el determinant acompanya el nom i el presenta.

Subjecte: 'Els veïns del primer'. El nucli és el nom 'veïns'.
Predicat: 'van pintar l'escala'. El nucli és el verb 'van pintar'.
El perquè: el subjecte és de qui es diu alguna cosa i concorda amb el verb en nombre i persona ('els veïns' → 'van pintar'); el predicat és tot el que es diu del subjecte i el seu nucli és sempre un verb.

Nucli: 'gat' (nom).
Determinant: 'aquell' (demostratiu).
Complements del nom: 'negre' (adjectiu) i 'de la veïna' (sintagma preposicional).
El perquè: el nucli és la paraula principal del sintagma; el determinant l'actualitza i els complements del nom en precisen el significat.

(a) Imperfet d'indicatiu.
(b) Futur d'indicatiu.
(c) Present de subjuntiu.
(d) Pretèrit perfet d'indicatiu.
(e) Imperfet de subjuntiu.
El perquè: l'indicatiu presenta l'acció com a real i el subjuntiu com a desitjada, dubtosa o dependent d'un altre verb; cada mode té els seus temps.

(a) El compro. (CD masculí singular → 'el')
(b) Li dono flors. (CI singular → 'li')
(c) Les veig. (CD femení plural → 'les')
(d) En parlo. (complement preposicional amb 'de' → 'en')
(e) Hi vaig. (complement de lloc → 'hi')
El perquè: els pronoms febles substitueixen un complement ja conegut per evitar repeticions; cadascun correspon a una funció i a un gènere i nombre concrets.

(a) Simple: només hi ha un verb conjugat ('ha plogut').
(b) Composta: dos verbs conjugats ('arribis' i 'truca'm'), amb una subordinada temporal.
(c) Composta: dos verbs conjugats ('vaig comprar' i 'vaig deixar'), units per la conjunció 'i' (coordinació).
(d) Simple: només hi ha un verb conjugat ('estudia').
El perquè: una oració és simple si té un sol verb en forma personal i composta si en té més d'un.

(a) 'Els alumnes de la classe van fer l'examen.' El verb concorda amb el subjecte plural 'els alumnes'.
(b) 'Aquesta taula és nova.' El demostratiu ha de ser femení singular, com el nom.
(c) 'Tinc dues germanes grans.' El numeral concorda en gènere amb 'germanes'.
(d) 'Les flors i els arbres són bonics.' L'adjectiu concorda amb dos noms coordinats de gènere diferent: s'usa el masculí plural.
El perquè: en català el verb, el determinant i l'adjectiu concorden amb el nom en gènere i nombre.

(a) Activa: el subjecte ('la mare') fa l'acció. Passiva corresponent: 'El sopar ha estat cuinat per la mare.'
(b) Passiva: el subjecte ('el sopar') rep l'acció i hi ha un complement agent ('per la mare'). Activa corresponent: 'La mare ha cuinat el sopar.'
El perquè: en passar d'activa a passiva, el complement directe passa a ser subjecte, el verb es forma amb 'ser' + participi i el subjecte antic passa a ser complement agent.

Verb: 'vaig donar' (acció): predicat verbal.
Subjecte: elidit, 'jo' (qui va donar?).
'les claus' rep l'acció i es substitueix per 'les' (les vaig donar): complement directe (CD).
'al veí' és a qui va destinat i es substitueix per 'li' (li vaig donar): complement indirecte (CI).
'Ahir' diu quan: complement circumstancial de temps (CC de temps).
Resultat: SUBJ elidit 'jo' / PRED verb 'vaig donar', CD 'les claus', CI 'al veí', CC de temps 'Ahir'.

Té dos verbs ('estudia' i 'treballa', el segon amb subjecte compartit): és composta.
Les dues oracions van al mateix nivell i s'uneixen amb la conjunció 'ni'.
'ni' suma dues negacions: és una conjunció copulativa.
Per tant, és una oració composta coordinada copulativa.

Dos verbs: 'Espero' (principal) i 'vagi' (subordinada): composta.
'que tot vagi bé' depèn d'Espero i se substitueix per 'això' (ho espero): és substantiva.
Què espero? Doncs 'això', i es substitueix per 'ho': fa de complement directe.
Resultat: subordinada substantiva de CD, introduïda per la conjunció 'que'.

Dos verbs: 'va guanyar' i 'és': composta.
'que va guanyar el premi' comença amb el relatiu 'que', que es refereix al nom 'El noi' (l'antecedent).
Diu quin noi, com faria un adjectiu: és una subordinada adjectiva o de relatiu.
No va entre comes i serveix per triar de quin noi parlem: és especificativa.

Dos verbs: 'estudies' (subordinada) i 'aprovaràs' (principal): composta.
'Si estudies una mica més' comença amb el nexe 'si' i posa una condició perquè es compleixi la principal.
Sense la condició, no hi ha l'aprovat.
Per tant, és una subordinada adverbial condicional.

(a) Me'l dones? (em + el → me'l)
(b) Te les porto. (et + les → te les)
(c) Ens l'ha explicada. (ens + la → ens l'; el participi concorda amb el CD femení 'la notícia')
(d) Me n'has comprat? (em + en → me n')
El perquè: quan hi ha dos pronoms febles, el de persona (em, et, ens) va davant del de CD, i alguns canvien de forma (em → me, et → te) perquè s'escriuen separats del segon pronom o units per apòstrof.

(a) Causa: 'perquè feia fred' explica el motiu i va en indicatiu.
(b) Temps: 'quan arribis' situa l'acció.
(c) Finalitat: 'perquè entri aire' expressa l'objectiu i va en subjuntiu.
(d) Concessió: 'encara que plogui' presenta una dificultat que no impedeix l'acció principal.
(e) Conseqüència: 'que se li va caure la gorra' expressa l'efecte de 'tant'.
El perquè: 'perquè' pot introduir una causa (amb indicatiu) o una finalitat (amb subjuntiu); el mode és la pista decisiva.

(a) Atribut: es pot substituir per 'ho' ('La Mireia ho és') i va amb el verb copulatiu 'ser'.
(b) Complement predicatiu: descriu el subjecte durant l'acció de 'arribar', un verb que no és copulatiu, i no es pot substituir per 'ho'.
(c) Complement directe: es pot substituir per 'el' ('La Mireia el va comprar').
(d) Atribut: 'El meu oncle ho és'.
El perquè: l'atribut i el predicatiu qualifiquen el subjecte, però l'atribut va amb verbs copulatius (ser, estar, semblar) i el predicatiu amb la resta de verbs.

(a) 'L'exposició va ser inaugurada per l'alcalde.'
(b) 'Aquesta coca ha estat elaborada pels pastissers.'
(c) 'Els veïns van aixecar el mur.'
El perquè: en la passiva, el participi concorda en gènere i nombre amb el nou subjecte ('inaugurada', 'elaborada') i el subjecte de l'activa passa a ser el complement agent amb 'per'. En passar a activa es fa el camí invers.

(a) 'L'home amb qui parlo és metge.' (antecedent de persona: preposició + 'qui')
(b) 'La casa on vivim és antiga.' ('on' per a un lloc; també es pot dir 'la casa en què vivim')
(c) 'El llibre del qual et parlava és meu.' (també és correcte 'El llibre de què et parlava és meu')
El perquè: quan el relatiu fa de complement amb preposició, cal posar la preposició davant del pronom relatiu ('amb qui', 'de què', 'del qual').

Verb: 'van marxar' (acció, no copulatiu): predicat verbal.
Subjecte: 'Els convidats'.
'satisfets' diu com estan els convidats mentre marxen i concorda amb ells (masculí plural).
Com que el verb no és copulatiu, 'satisfets' és un complement predicatiu (CPred), no un atribut.
Resultat: SUBJ 'Els convidats' / PRED verb 'van marxar' + CPred 'satisfets'.

Verb: 'hem parlat': predicat verbal.
Subjecte: elidit, 'nosaltres'.
'Aquest matí' diu quan i el pots treure: complement circumstancial de temps (CC de temps).
'de la feina' porta la preposició 'de', que el verb 'parlar' exigeix (parlar DE) i no es pot treure sense deixar l'oració coixa: complement de règim (CRV).
Resultat: SUBJ elidit 'nosaltres' / PRED verb 'hem parlat', CC de temps 'Aquest matí', CRV 'de la feina'.

Dos verbs: 'diguis' i 'és': composta.
Substitueix la subordinada per 'això': 'Això és important'. Té sentit: és substantiva.
Què és important? Doncs 'això', que és de qui es diu que és important: fa de subjecte.
(El verb 'és' és copulatiu i 'important' n'és l'atribut.)
Resultat: subordinada substantiva de subjecte.

Oració principal: 'La Clara va dir...'. Subjecte: 'La Clara'. Predicat verbal: 'va dir que vindria demà', amb el nucli 'va dir'. Complement directe: la subordinada 'que vindria demà'.
Subordinada substantiva de CD: es pot substituir per 'això' ('La Clara va dir això').
Dins la subordinada: nexe 'que'; predicat 'vindria'; subjecte elidit ('ella'); 'demà' és complement circumstancial de temps.
El perquè: les subordinades substantives fan funcions d'un nom (subjecte, CD, atribut...); amb 'dir' la subordinada fa de CD.

Oració 1: 'Vaig sortir de casa'. Oració 2: 'però plovia tant que vaig tornar enrere'. Estan unides per 'però': coordinació adversativa.
Dins la segona oració hi ha una subordinada adverbial consecutiva ('que vaig tornar enrere'), correlativa de 'tant' ('plovia tant que...').
Resultat: oració composta per coordinació adversativa, amb una subordinada consecutiva dins del segon membre.
El perquè: les coordinades tenen el mateix nivell i les uneix un nexe ('però'); la subordinada depèn d'una oració principal i, en aquest cas, expressa la conseqüència de la intensitat de la pluja.

(a) 'que' fa de subjecte de 'ha trucat' (el noi ha trucat).
(b) 'que' fa de complement directe de 'has comprat' (has comprat el llibre).
(c) 'on' fa de complement circumstancial de lloc de 'vivim' (vivim a la casa).
El perquè: per saber la funció del relatiu, es reconstrueix la subordinada substituint el relatiu pel seu antecedent.

(a) Obligació; auxiliar 'heu de' (haver de), principal 'portar'.
(b) Acció en curs; auxiliar 'estic', principal 'llegint' (gerundi).
(c) Repetició; auxiliar 'torna a' (tornar a), principal 'ploure'.
(d) Acabament recent; auxiliar 'acabo de' (acabar de), principal 'dinar'.
El perquè: en una perífrasi, el verb auxiliar porta la informació de persona, nombre i temps, i el principal (en infinitiu, gerundi o participi) porta el significat lèxic.

'em' (apostrofat com a m'): complement directe, perquè 'alegrar' és un verb transitiu (en tercera persona es diria 'L'alegra que hagis vingut').
'alegra': verb, nucli del predicat.
'que hagis vingut': subordinada substantiva de subjecte.
Prova: es pot substituir per 'això' ('Això m'alegra'), i 'alegrar' demana un subjecte que causa l'alegria. Dins la subordinada: nexe 'que'; predicat 'hagis vingut'; subjecte elidit ('tu').
El perquè: la subordinada concorda amb el verb 'alegra' en tercera persona del singular, igual que ho faria el pronom 'això'.

(a) 'Pensem que és millor esperar.' Error: preposició 'de' innecessària davant la subordinada de CD (dequeisme).
(b) 'Ho dic per tal que ho entenguis.' La locució conjuntiva correcta és 'per tal que'; 'per tal de' només es fa servir amb infinitiu ('per tal d'entendre-ho').
(c) 'La noia a qui vaig prestar el llibre ha arribat.' Error: el relatiu 'que' no pot dur el pronom 'li' redundant; cal 'a qui' per marcar el complement indirecte.
El perquè: els relatius ja porten la funció de l'antecedent, i les locucions conjuntives tenen una forma fixa.

Oració principal: 'l'Arnau encara té ganes de passejar'. Subjecte: 'l'Arnau'. Predicat: 'encara té ganes de passejar'.
Subordinada adverbial concessiva: 'Tot i que és tard' (nexe 'tot i que').
Subordinada de relatiu: 'que viu lluny', que complementa 'l'Arnau'. És explicativa: va entre comes i només aporta una dada addicional sense restringir l'antecedent.
El perquè: la principal queda interrompuda per la relativa, però continua sent una sola oració principal; la concessiva expressa una dificultat que no impedeix l'acció.