Exercicis de literatura catalana del segle XX — Llengua Catalana i Literatura 4t ESO

Joan Maragall: Modernisme; poeta de la 'paraula viva', autor de 'La vaca cega'.
Víctor Català (Caterina Albert): Modernisme; novel·la 'Solitud' (1905).
Josep Carner: Noucentisme; el 'príncep dels poetes', autor de 'Els fruits saborosos'.

J. V. Foix: uneix avantguarda i tradició ('m'exalta el nou i m'enamora el vell').
Salvador Espriu: poesia de resistència i memòria; 'La pell de brau'.
Vicent Andrés Estellés: la gran veu valenciana del segle XX, que canta la vida quotidiana i el poble.

'Bearn o la sala de les nines': Llorenç Villalonga.
'La plaça del Diamant': Mercè Rodoreda.
'El quadern gris': Josep Pla.

(a) Poesia: està escrit en versos i expressa un sentiment o una imatge.
(b) Teatre: té diàleg amb noms de personatges, acotacions entre parèntesis i una pausa indicada.
(c) Narrativa: un narrador explica fets en prosa, amb personatges i accions en passat.
El perquè: el gènere es reconeix per la forma (versos, diàleg o prosa narrativa) i per la manera d'explicar el contingut.

(a) Consonant: coincideixen totes les lletres a partir de la darrera vocal tònica (-ar).
(b) Assonant: només coincideixen les vocals a partir de la tònica (a-a), no les consonants.
(c) Consonant (-oc).
(d) Assonant: coincideixen les vocals u-a, no les consonants (-una / -uma).
El perquè: la rima consonant repeteix vocals i consonants des de l'última vocal tònica; l'assonant només repeteix les vocals.

(a) Metàfora: identifica el mar amb un mirall sense cap nexe comparatiu.
(b) Comparació: relaciona dues coses amb el nexe 'com'.
(c) Personificació: la lluna fa una acció humana, mirar.
(d) Anàfora: repeteix 'ara' a l'inici de cada part del vers.
El perquè: aquests recursos donen expressivitat al text; la diferència entre metàfora i comparació és que la comparació usa un nexe.

'La papallona': Narcís Oller; novel·la.
'Terra baixa': Àngel Guimerà; teatre (drama).
'L'Atlàntida': Jacint Verdaguer; poema èpic.
'Pedra de tartera': Maria Barbal; novel·la.
'Cròniques de la veritat oculta': Pere Calders; recull de contes.
El perquè: conèixer els autors principals i els gèneres que van conrear permet situar cada obra en la història de la literatura.

1833: 'La Pàtria', d'Aribau.
1859: restauració dels Jocs Florals.
1877: 'L'Atlàntida', de Verdaguer.
1882: 'La papallona', d'Oller.
El perquè: els tres primers són fites de la Renaixença; 'La papallona' és una novel·la d'influència realista i naturalista i marca el començament de la novel·la moderna en català.

(a) Les acotacions són les indicacions entre parèntesis: '(Entra la Mercè, amb el barret mullat.)' i '(Sense mirar-la.)'; descriuen accions, gestos o l'ambient.
(b) Personatges: la Mercè i en Joan, indicats amb el nom abans de cada intervenció.
(c) Un acte és una de les parts grans en què es divideix una obra de teatre; una escena és cada fragment d'un acte, delimitat per l'entrada o sortida de personatges o per un canvi d'espai.
El perquè: l'obra teatral es compon de diàlegs i d'acotacions que guien la representació.

(a) Ubi sunt: pregunta on són els qui ja no hi són.
(b) Tempus fugit: el temps fuig i no es pot recuperar.
(c) Locus amoenus: lloc natural idíl·lic i agradable.
(d) Carpe diem: convida a aprofitar el moment present.
El perquè: els tòpics són temes i imatges que es repeteixen al llarg de la història de la literatura.

'Solitud' (1905) és una novel·la escrita per Caterina Albert amb el pseudònim de Víctor Català.
Explica la història de la Mila, una dona que se'n va a viure a la muntanya i pateix un entorn dur i hostil.
És modernista perquè mostra la natura salvatge i el conflicte de l'individu amb el seu medi, amb una mirada crítica i intensa.
Per tot això, es considera una de les grans novel·les del Modernisme català.

Un cal·ligrama és un poema en què la disposició de les paraules sobre el paper dibuixa una figura relacionada amb el tema.
És propi de les avantguardes perquè trenca amb la manera tradicional d'escriure versos en línies regulars.
En comptes de separar fons i forma, uneix el que diu el poema amb la seva imatge visual.
Joan Salvat-Papasseit en va escriure en català, dins l'esperit experimental del futurisme.

Primer, les avantguardes (anys 1920): trencament amb la tradició, amb Salvat-Papasseit i Foix.
Després, la poesia de postguerra (a partir de 1939-1945): resistència cultural, amb Espriu, Vinyoli i Estellés.
Finalment, la Generació dels 70: nova renovació de la poesia, amb noms com Gimferrer o Comadira.
Per tant, l'ordre és: avantguardes, postguerra i Generació dels 70.

'El quadern gris' és un dietari perquè està escrit en forma d'anotacions amb data, on l'autor recull el que veu, viu i pensa.
El que el fa especial és la prosa de Josep Pla: precisa, clara, plena d'ironia i d'observació del detall.
Tot i que parteix d'anotacions personals, ofereix un retrat molt viu d'una època i d'un país.
Per això es considera una de les grans obres de la prosa catalana del segle XX.

La Renaixença va ser un moviment cultural del segle XIX que va voler recuperar el català com a llengua de cultura i de literatura després de la Decadència. Va estar relacionada amb el Romanticisme.
L'oda 'La Pàtria', d'Aribau, es considera l'inici simbòlic del moviment, perquè és un poema en català que reivindica la llengua pròpia.
Els Jocs Florals, restaurats el 1859, eren concursos poètics que van donar un espai públic a la creació literària en català.
El perquè: la Renaixença va crear les bases perquè, més endavant, es normalitzés la llengua.

El Realisme vol reflectir la vida quotidiana tal com és; el Naturalisme hi afegeix la influència de l'ambient i de l'herència en el comportament dels personatges.
Característiques: (1) observació detallada de la realitat social; (2) ambients i personatges ordinaris, sobretot de la burgesia; (3) llenguatge ajustat al nivell social dels personatges i descripcions precises.
El perquè: Oller va adaptar a Catalunya la novel·la realista europea i va rebre la influència de la narrativa francesa de Zola.

La muntanya simbolitza la puresa, la naturalesa i la bondat; la terra baixa, la corrupció, el poder dels diners i la hipocresia social.
Manelic és un pastor de la muntanya, ingenu i bo, que encarna la innocència. Sebastià és el terratinent de la terra baixa, que encarna el poder i l'engany.
El perquè: el drama mostra el conflicte entre l'ideal de puresa i una societat que el corromp.

1923: 'El poema de la rosa als llavis', de Joan Salvat-Papasseit (avantguarda).
1947: 'Sol, i de dol', de J. V. Foix.
1960: 'La pell de brau', de Salvador Espriu.
1978: 'Estimada Marta', de Miquel Martí i Pol.
El perquè: aquestes obres cobreixen des de l'avantguarda fins a la poesia de la dècada de 1970.

La protagonista i narradora és la Conxa. Està escrita en primera persona: la Conxa explica la seva pròpia vida.
L'obra segueix la Conxa des de la infantesa en un poble de muntanya (al Pallars) fins a la maduresa i la vellesa, amb un canvi d'ambient: el poble i, més tard, la ciutat.
El perquè: la narració en primera persona i el to sobri apropen el lector a l'experiència íntima de la protagonista.

(a) Rima consonant: 'callada' / 'arrissada' (-ada) i 'pineda' / 'enreda' (-eda).
(b) Esquema AABB (versos apariats).
(c) Personificació: 'La tarda es posa en pau' (la tarda fa una acció humana). Metàfora: 'porta el cel dins l'aigua' (el riu reflecteix el cel, com si el portés).
El perquè: el reconeixement d'aquests elements ajuda a analitzar un poema.

Marc: el Modernisme mira sobretot el camp i la natura; el Noucentisme defensa la ciutat com a ideal de civilització.
Actitud: el Modernisme valora la passió, la individualitat i la força; el Noucentisme valora l'ordre, la mesura i el classicisme.
Autors: del Modernisme, Joan Maragall (o Rusiñol, o Víctor Català); del Noucentisme, Josep Carner (o Carles Riba, amb Eugeni d'Ors com a ideòleg).
En resum, són dos moviments consecutius però oposats en la manera d'entendre l'art i el país.

El vers diu que a Foix li entusiasma 'el nou' (l'experimentació, la modernitat) i, alhora, li agrada 'el vell' (la tradició literària).
Això significa que no renuncia a cap de les dues coses: fa avantguarda sense oblidar els clàssics.
Per exemple, utilitza imatges oníriques i modernes, però dins de formes cultes com el sonet.
Per tant, la seva poesia és un pont entre l'experimentació avantguardista i la tradició literària catalana.

Exemple amb Mercè Rodoreda: li recomanaria 'La plaça del Diamant', una novel·la que explica la vida de la Colometa durant la guerra i la postguerra a Barcelona.
És narrativa, escrita en primera persona amb una veu senzilla i emocionant.
Val la pena perquè tracta temes universals (amor, pèrdua, supervivència) i és una de les obres catalanes més traduïdes del món.
Alternativament, amb Manuel de Pedrolo recomanaria 'Mecanoscrit del segon origen', una novel·la de ciència-ficció sobre dos joves supervivents d'una catàstrofe, molt llegida perquè és emocionant i fa pensar.

El fragment (B) s'acosta més a la 'paraula viva'.
Trets de (B): neix d'una experiència concreta i immediata (tornar de l'hort i veure la posta) i fa servir un llenguatge planer, pròxim a la llengua parlada ('m'he quedat parat'), amb una sintaxi natural que segueix l'emoció.
Trets de (A): és retòric i artificiós, amb una apòstrofe solemne ('Oh tu, astre d'or'), mots cultes i convencionals ('excelsa', 'benigne', 'ma lira') i una forma que sembla més important que l'experiència.
Per a Maragall, la 'paraula viva' és la paraula que neix espontàniament de l'emoció i de l'experiència, gairebé com una revelació, i que el poeta ha de respectar sense afegir-hi ornaments; ho va exposar a l'escrit 'Elogi de la paraula' (1903). Per això rebutja la poesia artificiosa, basada només en la retòrica i en l'ornament, sense una experiència viva al darrere.
El perquè: aquesta idea és central en el Modernisme de Maragall, que busca la naturalitat i la sinceritat.

Modernisme: (a), (c) i (e).
Noucentisme: (b), (d) i (f).
El perquè: el Modernisme (finals del segle XIX i inici del XX) reacciona contra la societat burgesa amb passió, simbolisme i individualisme. El Noucentisme (a partir de 1906) busca l'ordre, el classicisme, la ciutat i la llengua normativa de Fabra.

(1) Vers lliure: versos de longitud i ritme irregulars, sense rima.
(2) Absència de puntuació convencional: no hi ha majúscules ni punts, i només hi ha un guió i uns signes d'exclamació.
(3) Temes de la modernitat urbana: gratacels, tramvies, telèfons, neó.
(4) Juxtaposició d'imatges i enumeració sense nexes ('tramvies telèfons neó'), i una imatge inesperada (el cel que s'hi mira tot sol).
El perquè: les avantguardes volien trencar amb les convencions i reflectir la velocitat i la novetat de la vida moderna.

Després de la Guerra Civil, el règim va prohibir l'ús públic del català i va limitar-ne l'ensenyament i l'edició. Molts autors, com Josep Carner, Mercè Rodoreda, Pere Calders o Joan Oliver (Pere Quart), van haver de marxar a l'exili, on van continuar escrivint.
Dins del país, la literatura es va mantenir viva gràcies a la resistència cultural: edicions amb poca difusió, revistes, associacions com Òmnium Cultural (1961) i, a partir dels anys seixanta, un cert reviscolament editorial i literari.
El perquè: la prohibició va interrompre la normalització de la literatura catalana, però no va aconseguir fer-la desaparèixer.

Narrador: en primera persona (protagonista).
Temps: dos plans, el present de la tornada i el passat dels records d'infantesa (analepsi).
Espai: el poble i la casa dels avis, sense porta.
Tema: la memòria i la nostàlgia.
Recurs expressiu: la imatge sensorial de l'olor de pa, que fa viure el record; també el contrast entre allò que es veu (res) i allò que es recorda (tot).
El perquè: l'anàlisi d'un fragment combina l'aspecte formal (narrador, temps) amb el contingut (tema) i l'estil.

Trama model: Cada matí, el veí del tercer fa el cafè a la finestra i, cada matí, el cafè es converteix en pluja fina que només cau sobre la seva tassa. El veí no s'immuta: agafa el paraigua petit, es queixa de la humitat i continua amb el seu ritual.
El fantàstic hi apareix amb naturalitat perquè el personatge i el narrador no es sorprenen del fet extraordinari i el tracten com un contratemps comú; l'humor neix d'aquesta distància entre el fet impossible i la reacció tranquil·la.
Qualsevol trama que respecti aquest esquema és vàlida.

(a) La protagonista és la Natàlia, a qui el Quimet anomena Colometa.
(b) Narrador en primera persona: la mateixa Natàlia explica la seva vida.
(c) Abasta els anys de la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra a Barcelona.
(d) Els coloms solen interpretar-se com un símbol de la vida domèstica i de la pressió que la Natàlia viu a casa; és una de les lectures més habituals, no l'única.
El perquè: el monòleg interior i els símbols donen a la novel·la un to íntim.