Exercicis de literatura — Llengua Catalana i Literatura 2n ESO

«(enfadat)»: indica com actua el personatge, no és part del que diu en veu alta.

Cap de les dues «les diu» el públic: el diàleg el diuen els actors en veu alta, i l'acotació no es diu mai, només guia la representació.

Per exemple: la novel·la és molt més llarga, i sol tenir més personatges i més d'una línia argumental (trama principal i subtrames), mentre que el conte és breu i se centra en una sola línia d'acció.

Metàfora: identifica el noi amb un sol sense cap nexe comparatiu, de manera directa.

La rondalla és de gènere narratiu: explica una història.
El sonet és de gènere líric: expressa sentiments, i està escrit en vers.
L'obra de teatre és de gènere dramàtic: està escrita per ser representada pels actors.
El perquè: el gènere depèn de la manera com el text es comunica (explicant, expressant o representant).

Hipèrbole: exagera una idea (la gana) per donar-li més força.
El perquè: no es pretén que el parlant es mengi un bou de debò, sinó expressar que té molta gana.

Rimen el primer i el quart vers: «pi» i «camí».
La rima és consonant: coincideixen tots els sons a partir de l'última vocal tònica (la i).
Els versos segon i tercer no rimen.
El perquè: la rima és la coincidència de sons al final dels versos a partir de l'última vocal accentuada.

Espai: la plaça d'un poble.
Temps: un matí d'hivern.
El perquè: l'espai i el temps situen l'acció d'un relat: l'espai és on passa i el temps és quan passa.

Perquè les rondalles són textos de tradició oral: es van transmetre de boca en boca durant generacions i cada persona que les explicava hi feia petits canvis. Per això són anònimes.
El perquè: l'autoria es va perdre en la transmissió oral, i només es coneix qui les va recollir per escrit.

El-vent-fa-dan-sar-els-pins: té 7 síl·labes.
No hi ha cap sinalefa: les paraules no acaben i comencen amb vocal consecutiva, i l'última paraula, «pins», és monosíl·laba.
El perquè: cada vocal o grup de vocals que es pronuncia en una sola emissió de veu forma una síl·laba mètrica.

Perquè els dos són textos pensats per representar-se (en un escenari o davant d'una càmera) i no només per llegir-se: tots dos necessiten diàlegs que diguin els actors i indicacions tècniques (acotacions en teatre, indicacions de càmera i escena en cinema) que no es diuen en veu alta però que guien com s'ha de fer la representació o el rodatge.

Perquè la novel·la té molt més espai narratiu (capítols, escenes, reflexions) per mostrar com pensa, sent i canvia un personatge al llarg del temps, mentre que el conte, per ser breu, ha de centrar-se en un moment o conflicte molt concret, sense gaire marge per desenvolupar aquesta evolució.

Personificació: «acariciar» és una acció humana (o almenys d'un ésser amb mans), i les onades no poden acariciar de debò; se'ls atribueix un tret humà per crear una imatge suau i tendra del moviment de l'aigua.

És una anàfora: la repetició de les mateixes paraules («vull un món de») al començament de cada part.
Serveix per donar ritme al text i per reforçar el desig que expressa el parlant.
El perquè: l'anàfora crea insistència amb la repetició.

Antítesi: oposa dues idees contràries (reia i plorava; clar i fosc) per mostrar un contrast.
El perquè: l'efecte és que l'estat d'ànim del personatge canvia la manera com ens imaginem el món.

Onomatopeia: «glu-glu» imita el so de l'aigua.
Personificació: «el vent xiuxiueja» atribueix al vent una acció humana (xiuxiuejar).
El perquè: els dos recursos fan la descripció més viva i sonora.

(a) Monòleg: el personatge parla sol.
(b) Apart: el personatge diu alguna cosa al públic mentre els altres personatges fan veure que no ho senten.
El perquè: en el monòleg no hi ha ningú més a l'escena, mentre que en l'apart sí que n'hi ha.

És un narrador omniscient (en tercera persona).
Ho sabem perquè coneix els pensaments de dos personatges alhora: el que sap la Clara i el que s'imagina el germà.
El perquè: un narrador que no és personatge i coneix els pensaments de tots és omniscient.

Els versos 1 i 3 rimen entre ells («mirall» i «cristall») i els versos 2 i 4 també («pinzell» i «mantell»), de manera que l'esquema és ABAB.
La rima és consonant (coincideixen totes les lletres i sons a partir de l'última vocal tònica).
Al primer vers hi ha una comparació: «blau com un mirall».
El perquè: la comparació uneix dues realitats amb el nexe «com».

(a) Hi ha una al·literació: la repetició d'un so (o de sons semblants) en diverses paraules d'una frase o un vers.
(b) Es repeteix el so /s/: sobre, sorra, salada, s'asseu, silenci.
(c) El so /s/ recorda el murmuri de la sorra i de l'aigua, i dona una sensació de silenci i de calma.
(d) No és rima perquè la repetició no és al final dels versos: es produeix dins del mateix vers.
El perquè: l'al·literació es basa en el so, no en el significat; l'autor l'escull per suggerir una atmosfera.

Perquè el teatre no necessita narrador per explicar els fets: tot el que cal saber es mostra directament a través del que fan i diuen els personatges en escena, i de les acotacions que guien la representació. La narrativa necessita narrador perquè el lector no veu els fets directament; el teatre, en canvi, es basa precisament en el fet que el públic SÍ que ho veu tot en directe.

Perquè la llargada per si sola no defineix la novel·la: el que la caracteritza és, a més de l'extensió, l'estructura narrativa (personatges, trama, subtrames, evolució psicològica). Un text llarg podria ser, per exemple, un assaig o un llibre de text expositiu, que no tenen personatges ni trama narrativa, i per tant no són una novel·la encara que tinguin moltes pàgines.

«La seva mirada era gel.» S'elimina el nexe comparatiu «com» i s'identifica directament la mirada amb el gel, cosa que intensifica la imatge respecte del símil original.

(a) Art menor.
(b) Art major.
(c) Art major (el vers de dotze síl·labes s'anomena alexandrí).
El perquè: el límit entre els dos tipus de versos és de vuit síl·labes: fins a vuit és d'art menor, i de nou en endavant és d'art major.

Les dues metàfores són: «La nit és un ocell negre» (nit = ocell) i «els fanals són els seus ulls» (fanals = ulls).
El poema no rima: cap vers no acaba amb sons coincidents, així que és un poema sense rima.
El perquè: una metàfora identifica directament una cosa amb una altra, sense «com».

«Una cuina de nit»: espai.
«Només hi ha un llum encès»: il·luminació.
«remena una tassa sense beure» i «sense mirar»: gest.
«Se sent una porta al lluny»: so.
El perquè: les acotacions són les indicacions de l'autor sobre com s'ha de representar l'obra, i no les diu cap personatge.

(a) Perquè parla en primera persona però la història és la de la senyora Pilar; ell només l'observa des de fora (és un narrador testimoni).
(b) Model: "Cada tarda, la senyora Pilar s'asseia al banc del pati amb una carta a les mans. No la llegia, perquè ja se la sabia de memòria: cada cop que la tornava a girar, esperava que el seu fill es decidís a trucar. La guardava a la butxaca de l'abric amb un nus a la gola."
(c) Amb el narrador testimoni, el lector només sap el que el narrador veu i suposa: hi ha misteri i ha d'interpretar. Amb l'omniscient, el lector coneix els sentiments i els motius de la senyora Pilar i s'hi emociona més, però el text perd intriga i ambigüitat.
El perquè: l'elecció del narrador decideix quanta informació rep el lector, i això en canvia la lectura.

Resposta oberta. Models:
Comparació: «La lluna era blanca com un plat de porcellana.»
Metàfora: «La lluna era un plat de porcellana blanca.»
Personificació: «La lluna, blanca i cansada, es va asseure sobre les teulades.»
Criteris: la comparació necessita un nexe (com, igual que); la metàfora identifica directament; la personificació atribueix accions humanes.
El perquè: tres recursos diferents permeten dir el mateix amb efectes diferents.

El recurs és la retrospecció (flashback o analepsi): el relat es trasllada al passat quan la Júlia recorda l'estiu que va arribar al poble, tres anys enrere, i després torna al present.
El perquè: la història s'explica en un ordre diferent del cronològic per mostrar què recorda el personatge.