Exercicis d'ortografia catalana — Llengua Catalana i Literatura 2n ESO

Ai-gua, dues síl·labes. «ai» és un diftong (vocal forta + feble a la mateixa síl·laba).

«truca-li»: el pronom «li» comença per consonant i va darrere del verb, s'hi uneix amb guionet.

Sí, «sud-americà» porta guionet: és com es fixa aquest mot compost concret a la normativa; cal saber-ho o consultar el diccionari, no hi ha una regla mecànica per a tots els compostos.

«Sé la resposta correcta»: és la forma del verb saber, primera persona.

«cantar»: aguda (tònica a la darrera síl·laba: can-TAR).
«casa»: plana (CA-sa, penúltima síl·laba).
«música»: esdrúixola (MÚ-si-ca, antepenúltima síl·laba).
«cafè»: aguda (ca-FÈ).

«la hora» → «l'hora» (davant de vocal o h muda s'apostrofa).
«de el nen» → «del nen» (contracció de + el).
«el hotel» → «l'hotel».
«a els amics» → «als amics» (contracció a + els).

cavall, llibre, núvol, cabell.
Per saber-ho cal conèixer la paraula, o buscar-ne derivats: llibre → llibreria; núvol → nuvolós.
Compte: «cavall» (animal) i «cabell» (pèl del cap) són paraules diferents.

gent, geografia, joc, jardí, germà, jersei.
Davant de e/i es pot escriure g o j, i cal memoritzar la paraula; davant de a, o, u s'escriu j (joc).

«Dissabte anirem a Vic amb el meu cosí Marc i l'Anna.»
Majúscula inicial de frase («Dissabte»), i en els noms propis de lloc («Vic») i de persona («Marc», «Anna»).
Els dies de la setmana s'escriuen en minúscula quan no comencen frase.

«Vaig comprar pa, llet, ous i sucre.»
En una enumeració se separen els elements amb comes, però no se'n posa abans de la «i» final.

«iu» combina dues vocals febles (i, u), que sempre formen diftong quan van juntes sense cap accent que ho trenqui. Es pronuncien en un sol cop de veu dins la mateixa síl·laba: ciu-tat, dues síl·labes.

«Explica-li el problema abans de marxar.» Falta el guionet entre el verb «explica» i el pronom feble «li», que hi va enganxat darrere en un imperatiu.

«El meu germà ha arribat tard avui.» Cal la forma verbal «ha» (del verb haver), no la preposició «a»: la prova és «El meu germà havia arribat», que té sentit.

«Aquest mes he llegit més llibres que mai. Ella té una tassa de te a la mà.»
«mes» (sense accent) és la unitat de temps; «més» és el quantificador.
«té» (amb accent) és el verb tenir; «te» (sense) és la infusió.

La dièresi indica que la i i la vocal anterior es pronuncien en síl·labes separades (hiat): ru-ï-na, ve-ï-na.
A «cuina» les vocals u-i formen un diftong i es pronuncien juntes en la mateixa síl·laba, així que no cal cap marca.
La dièresi serveix, doncs, per distingir hiats de diftongs.

pel·lícula, col·legi, fulla, intel·ligent.
S'escriu l·l (ela geminada) quan les dues eles es pronuncien separades; «fulla» porta ll perquè és un sol so palatal.
El punt volat només s'escriu entre dues eles dins la mateixa paraula.

«Estic cansat, però avui he de tornar a estudiar perquè demà tinc examen de mates, anglès i català.»
Es posa coma abans de «però» (connector adversatiu) i entre els elements de l'enumeració.

«estació»: aguda acabada en vocal (o) amb accent.
«llapis»: plana acabada en -is, no porta accent.
«ràpid»: plana acabada en consonant (d) que no és -s ni -en ni -in, porta accent.
«examen»: plana acabada en -en, no porta accent.
«finestra»: plana acabada en vocal, no porta accent.
«cantaré»: aguda acabada en vocal.

despatx → despatxos
passeig → passejos
esquitx → esquitxos
desig → desitjos
Per saber si el so final és -tx o -ig, el plural ajuda: -txos (tx) o -jos/-tjos (ig).

«Parlo del mestre i dels alumnes; vaig al parc amb l'amiga i l'amic.»
De + el = del; de + els = dels; a + el = al.
Davant de vocal, l'article «la» o «el» s'apostrofa.

senyor → Sr.
senyora → Sra.
doctora → Dra.
pàgina → p.
número → núm.
Les abreviatures duen punt final.

Perquè la regla d'agudes/planes/esdrúixoles depèn de comptar bé les síl·labes i de saber on cau la síl·laba tònica. Si es compta malament un diftong com si fossin dues síl·labes (o a l'inrevés, un hiat com si fos una sola), es classificarà malament la paraula i es decidirà malament si porta accent o no.

Perquè la formació de mots compostos amb guionet o sense respon a com s'han anat fixant històricament a la normativa, paraula per paraula, sense un criteri fonètic o gramatical únic que ho decideixi automàticament. En canvi, la posició del pronom feble darrere del verb (imperatiu, gerundi, infinitiu) i la seva unió amb guionet o apòstrof sí que segueixen una regla gramatical sistemàtica, aplicable a qualsevol verb i pronom en aquesta posició.

Perquè les formes verbals (ha, sé, és) pertanyen a un verb conjugat que es pot canviar de persona o de temps sense perdre el sentit de la frase; els pronoms (se, es) i les preposicions (a) no formen part d'una conjugació i, per tant, no admeten aquest tipus de canvi. Si el canvi «funciona» (la frase segueix tenint sentit), confirma que és una forma verbal; si no, és el pronom o la preposició.

«àrbitre» té quatre síl·labes (àr-bi-tre) i la tònica és l'antepenúltima: és esdrúixola, i totes les paraules esdrúixoles porten accent.
«arbre» és plana (AR-bre) i acaba en vocal, per tant no porta accent.

«Hi havia moltes persones a l'estació i cadascú volia pujar al tren més ràpid».
«la estacio» → «l'estació»: apòstrof davant de vocal i accent a l'aguda acabada en vocal.
«cadascu» → «cadascú»: aguda acabada en vocal.
«mes» → «més»: quantificador, porta accent diacrític.
«rapid» → «ràpid»: plana acabada en consonant (d).

«No, vull marxar»: es respon negativament a una pregunta anterior i s'afirma que es vol marxar.
«No vull marxar»: la persona nega que vulgui marxar.
Aquí la coma separa un element (la resposta «no») de la resta de la frase, i evita una ambigüitat.

Exemples: «La Cristina dóna un regal a la seva àvia» (verb donar) i «La dona del carrer em va saludar» (nom).
«Dóna» porta accent diacrític per distingir-lo del nom «dona».
L'accent diacrític serveix per diferenciar paraules que s'escriuen igual però tenen funcions o significats diferents.

«El diumenge vam visitar la ciutat de Girona amb l'escola. La meva germana parla català i anglès».
Els dies de la setmana, els noms comuns (escola, germana) i els noms d'idiomes (català, anglès) s'escriuen amb minúscula.
Només «Girona» porta majúscula, perquè és un nom propi, i la inicial de la frase.

pas → passos (la s entre vocals es dobla per mantenir el so sord).
país → països (es perd l'accent i apareix la dièresi per marcar l'hiat).
veu → veus.
rètol → rètols.
A més, en el plural d'algunes paraules canvien la grafia o l'accent.