Exercicis de literatura — Llengua Catalana i Literatura 1r ESO

Narrativa: un narrador explica un fet en prosa, sense versos ni diàlegs de teatre.

Teatre: el nom del personatge en majúscules i l'acotació entre parèntesis són trets propis d'un guió teatral.

Espai: un castell enmig de les muntanyes. Temps: «fa molts anys», una època indeterminada del passat.

Sí que rimen: totes dues acaben en «-or», coincidint vocal i consonant final. És una rima consonant.

Novel·la → narrativa.
Poema → lírica.
Obra de teatre → teatre.
Conte → narrativa.

Plantejament (es presenten els personatges i la situació), nus (apareix el conflicte) i desenllaç (el conflicte es resol).

Pareat: 2 versos.
Tercet: 3 versos.
Quartet: 4 versos.

És una comparació: s'assemblen dues coses amb la paraula «com».

És una narració breu, popular i de transmissió oral, d'autor anònim, que sol tenir elements fantàstics, personatges típics i un final feliç.

Vol dir que qui vol tenir massa coses pot acabar sense res.
És un consell breu basat en l'experiència popular.

Perquè encara hi ha un narrador que explica els fets al voltant dels diàlegs (com ho diuen, què fan mentre parlen), a diferència del teatre, on no hi ha narrador i tot és directament el que diuen i fan els personatges en escena.

El personatge principal (protagonista) és el centre de la història i és qui viu el conflicte principal; els secundaris l'acompanyen o hi interactuen sense ser el focus de la trama. Per exemple, a la Caputxeta Vermella, la protagonista és la nena, i el llop i l'àvia són personatges secundaris.

La rima consonant coincideix en totes les lletres finals (vocals i consonants), com «cel» i «mel». La rima assonant només coincideix en les vocals, com «casa» i «taula» (totes dues acaben en el so «a»).

a) Metàfora: s'identifica el mar amb un mirall sense «com».
b) Comparació: porta «com».
c) Metàfora: s'identifiquen els cabells amb l'or sense cap nexe.

És una personificació: es dona una acció pròpia d'una persona (dormir) a una cosa (el sol).

Plou (1) pel (2) car (3) rer (4) de (5) nit (6).
El vers té sis síl·labes (hexasíl·lab). No hi ha cap vocal final seguida d'una vocal inicial que s'hagi d'ajuntar, i el vers acaba en una paraula aguda («nit»), de manera que el recompte és directe.

Narrador en primera persona: explica els fets com a protagonista («em vaig llevar», «no sabia»).
Només coneix el que ell mateix veu o pensa.

Nom del personatge: ANNA.
Acotació: «(mirant el rellotge)», que indica gestos o accions.
Diàleg: «Arribes tard!», les paraules que diu el personatge.

a) Rondalla: ambientació indefinida, elements fantàstics i inici típic.
b) Llegenda: lligada a un lloc real.

Esquema: A B A B.
matí/aquí rimen (-í) i ronda/fonda rimen (-onda).
És rima consonant, perquè coincideixen tots els sons des de l'última vocal accentuada.

El tema és la idea central: el perill de fiar-se dels desconeguts.
L'argument és el resum de fets: una nena va a casa de l'àvia, el llop la ve a engolir i un caçador l'ajuda.
El tema és el missatge; l'argument és el que passa.

Formalment té trets de poesia (vers, rima), però la intenció no és artística sinó comercial (vendre un producte). Això mostra que la forma (estar en vers) no basta per si sola: també importa la intenció amb què s'ha escrit el text.

Perquè el narrador en primera persona només coneix el que ell mateix veu, sent o pensa, com qualsevol persona real: no té accés als pensaments interns d'altres personatges. En canvi, un narrador en tercera persona pot ser «omniscient» i saber-ho tot, fins i tot el que pensen tots els personatges alhora.

Perquè la rima depèn de com sona la paraula a partir del punt on cau la força de veu, no de les lletres finals sense pes. Per exemple, «ràpida» i «vàlida» tenen la mateixa terminació escrita (-ida) però l'accent hi cau al mateix lloc i per això rimen; en canvi, comparar només l'última lletra donaria resultats enganyosos amb moltes paraules.

És fals.
Hi ha poemes amb vers lliure (sense rima ni mètrica fixa) i amb vers blanc (mètrica però sense rima).
La rima és un recurs, no una obligació.

«Els teus llavis són maduixes»: metàfora.
«La lluna ens espia»: personificació.
«Les estrelles pengen com llàgrimes»: comparació (hi ha «com»).

Model de resposta: «Cauen fulles a la ciutat, / el vent les porta amb claredat; / la tardor ens ve a visitar, / i el bosc comença a descansar».
Recurs: personificació («la tardor ens ve a visitar»).
Rima: ciutat/claredat i visitar/descansar.

Model de resposta:
CLARA (entra nerviosa): Bon dia.
PROFESSOR (la mira): Has fet els deures?
CLARA (abaixant el cap): No.
En teatre els gestos passen a acotacions entre parèntesis, i cada personatge té el seu nom davant del diàleg.

«Vaig tancar la porta i vaig sentir por».
Canvia la persona verbal (de tercera a primera) i el narrador passa a ser el protagonista, que explica els fets des de dins.

El refrany és una frase completa que expressa una norma o un consell.
La frase feta és una expressió fixa que forma part d'una oració i té un significat figurat (mala sang = mal caràcter).
El refrany ensenya; la frase feta s'integra en el discurs.