Exercicis de sociolingüística — Llengua Catalana i Literatura 1r ESO

A la família romànica (o llatina), formada per les llengües que van evolucionar del llatí.

Per exemple: castellà, francès i italià (també serien vàlids portuguès o romanès).

Per exemple: planificació i normes fixes d'ortografia (també serien vàlids: es pot repassar i corregir, s'aprèn de manera formal).

Resposta oberta. Per exemple: una entrevista de feina, una carta a l'ajuntament, una exposició oral a classe o una conversa amb una persona que no coneixem.
Criteris: dues situacions diferents en què cal mantenir una certa distància i cuidar el llenguatge.
El perquè: el registre formal s'usa quan la situació o la relació amb l'altra persona ho demanen.

Canvia l'entonació: en la pregunta la veu puja al final, i en l'afirmació baixa.
En la llengua escrita aquesta diferència s'indica amb els signes de puntuació (el signe d'interrogació o el punt final).
El perquè: l'entonació és un recurs propi de la llengua oral, i la puntuació el substitueix en l'escrita.

Romàniques (venen del llatí): l'italià, el portuguès i el romanès.
No romàniques: l'anglès i l'alemany, que són llengües germàniques.
El perquè: les llengües romàniques són les que han evolucionat del llatí, com el català.

Venen de l'anglès: chat, football i shampoo.
Són préstecs: paraules que una llengua incorpora d'una altra, sovint adaptant l'escriptura a les seves normes.
El perquè: les llengües entren en contacte amb altres i van incorporant paraules noves per anomenar coses noves.

(a) Oral. (b) Escrita. (c) Oral. (d) Escrita.
El perquè: la llengua oral s'emet amb la veu i la llengua escrita es fixa en un text que es pot llegir més tard.

Es parla a les Illes Balears: Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
El perquè: les varietats geogràfiques (dialectes) d'una llengua estan lligades al lloc on es parlen.

Perquè pertànyer a la mateixa família vol dir que comparteixen un origen comú (el llatí, en el cas del català), cosa que produeix semblances en algunes paraules i estructures, però cada llengua ha evolucionat de manera diferent durant segles i té la seva pròpia gramàtica, so i vocabulari, que cal aprendre.

Per exemple, la Catalunya Nord (a França) i la Franja de Ponent (a l'Aragó); també seria vàlid l'Alguer (a Sardenya, Itàlia).

Perquè, encara que comparteixin el mitjà (escrit), la situació comunicativa és molt diferent: la carta formal segueix una normativa estricta i un registre formal per la relació amb el receptor i el context, mentre que el WhatsApp a un amic permet informalitat, abreviatures i menys planificació, perquè la relació és de confiança i la comunicació és més immediata.

Entenen el català: 6337,5 : 6785,1 = 0,934..., és a dir, el 93,4 %.
El saben parlar: 5454,7 : 6785,1 = 0,803..., és a dir, el 80,4 %.
Diferència: 93,4 - 80,4 = 13,0 punts percentuals.
El perquè: hi ha més gent que entén una llengua que no pas que la parla, perquè entendre-la (competència receptiva) és més fàcil que parlar-la amb soltesa.

(a) Col·loquial: «tio», «rotllo» i «pel·li» són paraules d'ús familiar.
(b) Formal: el verb «plaure» i la manera cortesa de convidar són propis de situacions formals.
(c) Col·loquial: és una frase breu, d'ordre i de confiança.
El perquè: la tria entre «tio» i «em plau» depèn de la situació en què parlem i no de la llengua que fem servir.

La primera frase fa servir l'article salat (es, sa), en comptes de l'article el, la de la segona frase.
L'article salat és propi del balear, o sigui, de les Illes Balears (també es conserva en alguns punts de la costa gironina, com Cadaqués).
El perquè: les dues frases són en català: només canvia una característica dialectal, ja que el tret lingüístic depèn del territori.

(a) És una variació geogràfica (dialectal), concretament de vocabulari: la mateixa cosa té noms diferents segons el lloc.
(b) Les tres són formes que fan servir els parlants de cada zona: tomàquet és la més general i la que s'usa a l'estàndard, però tomata i tomàtiga són variants dialectals legítimes.
(c) Perquè tomàtiga no és un error: és la paraula que fa servir la gent d'una zona del domini lingüístic i forma part del català.
El perquè: una llengua no és un bloc uniforme; té variants, i un error és una forma que no pertany a la llengua, no una forma d'un altre lloc.

Català: 15 : 24 = 0,625, és a dir, el 62,5 %.
Castellà: 6 : 24 = 0,25, és a dir, el 25 %.
Àrab: 3 : 24 = 0,125, és a dir, el 12,5 %.
Comprovació: 62,5 + 25 + 12,5 = 100 %.
El perquè: en una mateixa classe es poden parlar llengües diferents, i el percentatge permet comparar els grups.

(a) Vertadera: el català va evolucionar a partir del llatí.
(b) Falsa: el català i el castellà són llengües germanes, totes dues filles del llatí.
(c) Vertadera.
(d) Falsa: l'aranès és una varietat de l'occità.
El perquè: cap llengua romànica deriva d'una altra llengua romànica, sinó del llatí.

La llengua escrita segueix una normativa comuna (ortografia i gramàtica fixades per les institucions, com l'Institut d'Estudis Catalans), que permet escriure de la mateixa manera encara que es pronunciï diferent segons el lloc. La llengua oral, en canvi, reflecteix la manera de parlar de cada zona, perquè canvia amb el territori, la gent i el context.
El perquè: l'escriptura necessita una norma comuna per poder ser compresa per tothom, mentre que la parla varia lliurement.

Perquè l'oficialitat d'una llengua no depèn només del nombre de parlants, sinó de les decisions polítiques i legals de cada territori o estat. El català té més parlants que moltes llengües amb estat propi (com el danès), però com que es reparteix entre diversos territoris d'Espanya, França i Itàlia, només n'és llengua oficial única a Andorra.

Perquè totes dues són formes legítimes i necessàries d'una mateixa llengua, adequades a situacions diferents. La llengua oral compleix funcions (comunicació immediata, espontània, amb suport de gestos) que l'escrita no pot fer, i viceversa. Jutjar-ne una com a «millor» confon la forma amb la correcció: dins de cada forma, hi pot haver ús adequat o inadequat, però cap de les dues és superior a l'altra en si mateixa.

Suma: 2211,1 + 3154,7 + 636,5 = 6002,3 milers de persones.
Resta: 6785,1 - 6002,3 = 782,8 milers de persones.
Percentatge: 782,8 : 6785,1 = 0,1153..., és a dir, l'11,5 %.
El perquè: aquest 11,5 % inclou persones amb altres llengües habituals (àrab, romanès, anglès...) o combinacions de llengües, i també 99,4 milers de persones (l'1,5 %) de les quals no consta la llengua habitual.

La conclusió no és correcta. Entendre una llengua no és el mateix que dominar-la: hi ha una diferència de 27,8 punts entre qui l'entén (93,4 %) i qui la sap escriure (65,6 %), i això mostra que moltes persones l'entenen però no la saben escriure.
A més, saber escriure una llengua exigeix ensenyament i pràctica, i per això l'escola hi té un paper important.
El perquè: les dades de comprensió només mostren una part de la competència lingüística.

L'aranès és la llengua pròpia de la Vall d'Aran perquè és la llengua històrica d'aquell territori. A més, és oficial a tot Catalunya, de manera que té reconeixement legal a l'administració.
La llengua pròpia és la que té arrels històriques en un territori, i la llengua oficial és la que l'administració ha de reconèixer i fer servir. Una llengua pot ser pròpia sense ser oficial, o a l'inrevés.
El perquè: «pròpia» fa referència al lloc d'origen, i «oficial» a l'estatus legal.

Mostra que les llengües canvien amb el temps: una expressió llarga («vostra mercè») s'ha anat reduint amb l'ús fins a convertir-se en una sola paraula («vostè»). Aquest desgast és habitual quan una forma es fa servir molt sovint.
El perquè: una llengua no és estàtica, sinó que evoluciona amb l'ús que en fan els parlants.

L'afirmació falsa és la (2).
El basc no és una llengua romànica: no ve del llatí i no té parentiu demostrat amb cap altra llengua coneguda. Que es parli a prop de llengües romàniques no el converteix en romànic.
Les altres tres són certes.
El perquè: la família d'una llengua depèn del seu origen, no del lloc on es parla.

Entenen: 56000 : 80000 = 0,70, és a dir, el 70 %.
Parlen: 40000 : 80000 = 0,50, és a dir, el 50 %.
Escriuen: 28000 : 80000 = 0,35, és a dir, el 35 %.
Diferència entre entendre i escriure: 70 - 35 = 35 punts percentuals.
El perquè: moltes persones entenen una llengua, però menys la parlen i encara menys l'escriuen.

Fa servir tres llengües: el romanès, el català i el castellà.
Una persona que fa servir més de dues llengües és plurilingüe (si en fa servir només dues, és bilingüe).
El perquè: cada llengua s'utilitza en un àmbit diferent: la família, l'escola i els amics.

Resposta oberta. Model: «El català és una llengua romànica, perquè ha evolucionat a partir del llatí, igual que el castellà, el francès o l'italià. Es parla a Catalunya, però també a les Illes Balears, al País Valencià i a Andorra, on és l'única llengua oficial. Tots aquests territoris comparteixen una mateixa llengua amb varietats.»
El perquè: el model compleix el que es demana: família lingüística, dos territoris (o més) i una extensió d'unes 50 paraules.