Exercicis d'ortografia catalana — Llengua Catalana i Literatura 1r ESO

Plana (força a «lla», la penúltima síl·laba). Porta accent perquè NO acaba en vocal, -en ni -in (acaba en «s» precedida de consonant).

«La meva germana es diu Laura i estudia a Barcelona.» Majúscula al començament del text i als dos noms propis, Laura i Barcelona.

Té un error: en català, els dies de la setmana s'escriuen en minúscula. Correcte: «Vindrem el divendres que ve.»

«Casa», amb una sola s: entre vocals, una «s» sola ja fa el so sonor que es vol per a aquesta paraula.

«l'hora», «l'escola», «la mare» (no s'apostrofa perquè comença amb consonant) i «d'aigua».
S'apostrofa l'article «el» o «la» i la preposició «de» davant de vocal o h muda.

«al parc», «del pati», «pels carrers», «als avis».
Les preposicions a, de i per s'ajunten amb l'article «el» i «els».

cavall (animal), cabell (pèl), treball, abril.
La b i la v sonen igual en molts parlants; cal memoritzar la grafia.

jove, general, taronja, gent.
Davant d'e i i, g i j sonen igual; hi ha paraules amb g i d'altres amb j que cal memoritzar.

Duen h: home, hivern, hora.
No en duen: ou, arbre.
La h inicial no es pronuncia, però s'ha d'escriure.

raïm i veïna: la i i la a/e es pronuncien separades (hiat) i porten dièresi.
cuina i aigua no en porten, perquè formen un diftong.

Esdrúixola (força a «rà», l'antepenúltima síl·laba: rà-pi-da). Porta accent perquè totes les esdrúixoles accentuen sempre, sense cap excepció.

«Necessito llapis, goma, regle i colors.» Comes entre els elements de la llista; no cal coma davant del darrer element perquè ja hi ha la conjunció «i».

Perquè la ç també s'escriu a final de paraula quan el so és sord, sense necessitat que hi hagi cap vocal darrere: és el quart cas de la regla, a més dels tres davant de a, o, u.

té (verb tenir), sé (verb saber), Què (pronom interrogatiu) i més (quantitat).
El diacrític distingeix paraules que s'escriuen igual però tenen funcions diferents.

làmpada (esdrúixola), estació (aguda acabada en vocal), camí (aguda), arbre (plana acabada en vocal: no s'accentua), cafè, balcó.
Una paraula esdrúixola sempre s'accentua.

Correctes: il·lusió i vil·la.
Incorrectes: col.legi → col·legi (cal el punt volat) i intelligent → intel·ligent.
La ela geminada s'escriu amb punt volat: l·l.

fred (freda), gat (gata), verd (verda), sord (sorda).
El femení ens ajuda a saber la lletra final, perquè hi apareix el so.

El professor va dir: «Demà hi ha examen».
Els dos punts introdueixen les paraules que algú diu, i la frase citada va entre cometes i amb majúscula.

«El riu Ter passa per Girona i va cap al mar Mediterrani».
S'escriuen amb majúscula els noms propis (Ter, Girona, Mediterrani) i la primera lletra de la frase.
«Riu» i «mar» són noms comuns.

senyor → Sr.
senyora → Sra.
pàgina → p.
etcètera → etc.
Les abreviatures porten punt al final.

xocolata, peix, caixa, baixar.
Al principi de paraula es posa x; entre vocal i vocal o a final de paraula, després de vocal, es posa ix.

Perquè la regla de les agudes agrupa tres finals en el mateix cas: vocal, -en i -in. «També» acaba en -é, vocal, i per això accentua; si acabés en «-en» sense vocal davant també accentuaria pel mateix motiu. La regla tracta aquests tres finals com un de sol.

Amb comes, la informació és per a TOTS els alumnes (tots havien estudiat i tots van aprovar). Sense comes, només parla d'una part dels alumnes: els que havien estudiat (i dona a entendre que n'hi havia d'altres que no ho havien fet i potser no van aprovar). La coma distingeix una explicació general d'una selecció d'un grup.

Perquè, tot i que la regla general fa que una «s» sola entre vocals ja soni sonora, un grup reduït de paraules (sobretot numerals com «dotze», «tretze», «onze») s'escriuen per tradició amb «z» en comptes de «s». Cal memoritzar-les com a excepcions, ja que no segueixen la regla general d'una manera predictible.

«Dissabte vaig anar al cinema amb la meva germana Laura i vam veure una pel·lícula molt divertida».
Correccions: «al» (contracció), «Laura» (nom propi) i «pel·lícula» (l·l i accent d'esdrúixola).

«Fàcil» és plana: té l'accent a la penúltima síl·laba. Les planes porten accent si acaben en consonant (excepte -s, -en, -in).
«Dolç» és aguda: té l'accent a l'última síl·laba. Les agudes només s'accentuen si acaben en vocal, -s, -en o -in. Acaba en ç, per això no en porta.

passar, rosa, abraçar, cançó.
«ss» entre vocals representa el so sord (/s/); «s» entre vocals representa el so sonor (/z/); la «ç» s'utilitza davant de a, o, u i a final de paraula per al so sord.

El primer «si» és una conjunció condicional («en cas que vinguis»): no porta accent.
El segon «sí» és un adverbi d'afirmació amb èmfasi: porta accent diacrític.
L'accent distingeix dues paraules que s'escriuen igual.

«Això és el que vull, però no sé si ho podré aconseguir».
Accents oberts: això, és, però.
Accent diacrític: sé (verb saber).
Accent tancat: podré (futur).

«Sant Jordi, el 23 d'abril, és el dia dels llibres i de les roses. A Catalunya, els enamorats s'intercanvien aquests regals».
Hi ha un punt que separa les dues frases, comes per a la informació afegida («el 23 d'abril») i majúscules als noms propis.