Exercicis de literatura catalana — Llengua Catalana i Literatura 3r ESO

(a) Narrativa (gènere èpic): explica una història en prosa amb un narrador.
(b) Poesia (gènere líric): expressa sentiments, normalment en vers.
(c) Teatre (gènere dramàtic): està feta de diàlegs i es representa dalt d'un escenari.

El vers és un text organitzat en línies (versos) amb un ritme i, sovint, amb rima; la prosa s'escriu en línies contínues, sense mètrica ni rima obligatòries.
Exemples: la poesia està escrita en vers, i la novel·la o el conte estan escrits en prosa.

És una metàfora.
Identifica directament els ulls amb dos estels, sense cap nexe de comparació (no hi ha «com»).
Serveix per transmetre la bellesa i la lluentor dels ulls.

És una comparació (o símil).
S'estableix la semblança amb un nexe comparatiu («com»).
En la metàfora, en canvi, no hi ha nexe: s'identifiquen directament els dos elements (per exemple, «Ets un sol»).

Jacint Verdaguer → «Canigó» (poema èpic).
Àngel Guimerà → «Terra baixa» (drama).
Narcís Oller → «La febre d'or» (novel·la).
Tots tres són autors del segle XIX, vinculats a la Renaixença i el Realisme.

Jacint Verdaguer (1845–1902) és el gran poeta de la Renaixença, sacerdot nascut a Folgueroles (Osona).
És conegut sobretot pels poemes èpics «L'Atlàntida» i «Canigó».

És un narrador intern en primera persona, protagonista de la història.
Ho demostren els verbs en primera persona («vaig obrir», «vaig veure»).
El narrador explica el que viu i només coneix el que ell percep.

Un quartet té 4 versos.
Un tercet té 3 versos.
Un sonet té 14 versos, repartits en dos quartets i dos tercets.

El diàleg és el que diuen els personatges (llenguatge directe que s'ha de pronunciar).
L'acotació és el text de l'autor que dona indicacions sobre l'escenografia, el moviment o l'entonació dels actors, i no es diu en veu alta.
Normalment l'acotació s'escriu entre parèntesis i en cursiva.

Va escriure sota el pseudònim de Víctor Català.
Se la relaciona amb el Modernisme.
Va fer servir un nom masculí perquè en la seva època els escriptors homes tenien més prestigi.

Mira els sons finals a partir de l'última tònica: 'mar' i 'plorar'.
En tots dos casos, els sons finals són '-ar' (vocal 'a' i consonant 'r').
Com que coincideixen la vocal i la consonant, tots els sons són iguals.
Per tant, la rima és consonant.

Ramon Llull: primer autor que fa servir el català per a la filosofia i la ciència; autor del 'Llibre de les bèsties'.
Ausiàs March: gran poeta del segle XV que escriu sobre l'amor i la mort en català, no en provençal.
Tirant lo Blanc: novel·la cavalleresca de Joanot Martorell (1490), amb un cavaller humà i realista.

Les quatre grans cròniques són quatre llibres en prosa que narren els fets històrics de la Corona d'Aragó.
La més coneguda és el 'Llibre dels fets', escrit pel rei Jaume I, que explica en primera persona les seves conquestes.
Les altres tres són de Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós.

Primer, Ramon Llull (segle XIII, 1232-1316).
Després, Ausiàs March (segle XV, 1400-1459).
I, gairebé alhora, el Tirant lo Blanc (publicat el 1490, final del segle XV).
Per tant, l'ordre és: Ramon Llull, Ausiàs March i Tirant lo Blanc.

L'afirmació és falsa.
Durant la Decadència, el que minva és la literatura culta escrita en català, perquè molts autors passen a escriure en castellà.
La llengua, però, es continua parlant amb normalitat i manté una viva literatura popular (cançons, refranys, teatre popular).
Per tant, el català no va desaparèixer.

Primer, l'Edat Mitjana (segles XIII-XV): època d'esplendor amb Llull, Ausiàs March i el Tirant.
Després, la Decadència (segles XVI-XVIII): baixa la literatura culta en català, tot i que la llengua es continua parlant.
Finalment, la Renaixença (segle XIX): la literatura culta en català reneix amb Verdaguer, Guimerà i Oller.

Els versos acaben en «mar», «cel», «vel» i «estimar».
El primer rima amb el quart (-ar) i el segon amb el tercer (-el); per tant, l'esquema és ABBA.
La rima és consonant, perquè coincideixen vocals i consonants des de la darrera vocal tònica.

(a) Personificació: s'atribueix una acció humana al vent.
(b) Hipèrbole: és una exageració («mil raons»).
(c) Antítesi: es contraposen idees oposades (alt/baix, gran/petit).
(d) Repetició (o anàfora): s'insisteix en una paraula per reforçar-la.

El Modernisme (c. 1892–1911) es caracteritza per: la ruptura amb la tradició i la voluntat de renovació cultural; l'interès per l'art, la bellesa i la naturalesa; i l'ús de simbolisme, individualisme i temes com l'amor, la mort o el món rural.
Els autors i artistes més destacats són Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Caterina Albert i Antoni Gaudí.

(a) Comèdia: té tons humorístics i un final feliç.
(b) Tragèdia: el protagonista acaba malament per forces que no pot controlar.
(c) Drama: tracta conflictes seriosos però de manera més propera a la vida real que la tragèdia.

(a) Narrador omniscient en tercera persona: coneix els pensaments del personatge.
(b) Narrador testimoni en primera persona: explica el que veu, però no coneix els pensaments de l'Anna.
(c) Narrador protagonista en primera persona: explica la seva pròpia història.

Separa i ajunta les vocals que es toquen entre paraules (sinalefa): La-llu-na‿al-ta‿i-l·lu-mi-na‿el-ca-mí.
'na alta' fa una sinalefa, 'ta il·lumina' en fa una altra i 'mina el' una altra.
Comptem fins a l'última tònica, que cau a 'mí' (camí): La-llu-na‿al-ta‿i-l·lu-mi-na‿el-ca-mí = deu síl·labes.
Per tant, és un decasíl·lab.

En moltes novel·les de cavallers, l'heroi és perfecte i gairebé màgic.
En canvi, en Tirant és un cavaller humà: menja, dorm, s'enamora, riu i pateix com una persona de debò.
Aquest realisme, poc habitual a l'època, és el que fa especial l'obra de Joanot Martorell.
Per això es diu que el Tirant té un heroi realista i no idealitzat.

La Renaixença va significar el renaixement de la literatura culta en català al segle XIX, després de la Decadència, i la recuperació de l'orgull per la llengua.
Un fet clau del 1859 va ser la restauració dels Jocs Florals, un concurs de poesia que va animar molts autors a escriure en català.
Gràcies a tot això, van sorgir autors com Verdaguer, Guimerà i Oller.

Tema: la calma i la tranquil·litat del mar de nit.
Recursos: metàfora («el mar és un mirall») i personificació («dorm», «ningú no el desperta»).
Rima: els versos 2 i 4 rimen amb rima consonant (lluna / bruna); els versos 1 i 3 queden lliures. Esquema: x a x a.

La Renaixença (segle XIX) és el moviment que recupera el català com a llengua de cultura. Sorgeix al costat del Romanticisme europeu, que valorava la identitat dels pobles, el passat medieval i la llengua pròpia.
Autors: Bonaventura Carles Aribau («Oda a la Pàtria», 1833), Jacint Verdaguer («L'Atlàntida», «Canigó»), Àngel Guimerà («Terra baixa»).
Els Jocs Florals (restaurats el 1859) van ser una de les plataformes d'aquest moviment.

Realisme: reflecteix la societat amb objectivitat i detall, sobretot la burgesia i la ciutat; Narcís Oller n'és el gran representant, per exemple a «La febre d'or».
Modernisme: busca la renovació estètica, amb simbolisme, individualisme i un cert pessimisme; Caterina Albert (Víctor Català) retrata el món rural amb duresa a «Solitud».
Diferència: un descriu la realitat social amb precisió; l'altre explora la interioritat i el simbolisme.

Síl·labes gramaticals: tant-de-bo-que-l'ai-gua-can-ti = 8.
El vers acaba en paraula plana («canti»), de manera que només es compta fins a l'última síl·laba tònica («can»): 7 síl·labes mètriques.
És un vers heptasíl·lab.
Regla: es compta fins a l'última síl·laba tònica; per això, en un vers pla la darrera àtona no es compta, en un d'agut es compta tot i en un d'esdrúixol no es compten les dues darreres.

Ausiàs March (segle XV, València) escriu sobre el conflicte entre l'amor carnal i l'amor espiritual, i sobre la mort i el dolor de l'amor.
Fa servir un llenguatge directe, la reflexió moral i la comparació i la metàfora per expressar els sentiments; és el cas del famós poema «Veles e vents».

Model de resposta: «Cau la fulla amb dolçor, (A) / el vent la fa girar, (B) / la pluja comença a plorar (B) / i el bosc es vesteix de color.» (A)
Rimen els versos 1 i 4 (dolçor / color) i els versos 2 i 3 (girar / plorar), amb rima consonant.
S'avalua que hi hagi 4 versos, rima ABBA i una imatge de la tardor.