Exercicis de sociolingüística — Llengua Catalana i Literatura 3r ESO

Totes tres venen del llatí (la llengua dels romans). Com que comparteixen aquest origen, formen part de la família de les llengües romàniques (o neollatines).

Per exemple: el País Valencià, les Illes Balears i Andorra. També serien vàlids la Franja de Ponent, la Catalunya del Nord o l'Alguer (Sardenya).

Bloc oriental: el central i el balear. Bloc occidental: el valencià i el nord-occidental. (El rossellonès i l'alguerès també serien del bloc oriental.)

Resposta oberta. Per exemple: la llengua que parla l'interlocutor o la que ja s'ha fet servir amb ell en altres ocasions; el tema o la situació (formal o informal); el lloc on es troben; l'hàbit o la comoditat; la valoració o el prestigi que la persona dona a cada llengua.
Criteris: dos factors diferents, cadascun explicat amb una frase.
El perquè: l'elecció de llengua no és casual, sinó que depèn de la situació i de les actituds dels parlants.

La llengua oficial de França és el francès.
Al territori de la Catalunya Nord, el català es parla, però no té estatus oficial a l'estat francès.
El perquè: que una llengua es parli en un territori no vol dir que sigui oficial.

(a) Actitud positiva: valora el fet de conèixer llengües.
(b) Actitud negativa: menysprea una llengua.
El perquè: l'actitud lingüística és la valoració que fan els parlants d'una llengua, i condiciona si la fan servir o no.

Resposta oberta. Per exemple: la família, els amics, l'escola, la feina, els comerços, l'administració i els mitjans de comunicació.
El perquè: l'ús d'una llengua s'estudia segons els àmbits en què es fa servir, perquè pot canviar d'un àmbit a l'altre.

La fan l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya) i el Departament de Política Lingüística.
És una estadística oficial quinquennal, és a dir, es fa cada cinc anys.
El perquè: les dades de l'enquesta permeten saber com evoluciona l'ús de les llengües.

Els professors: el professorat.
Els alumnes: l'alumnat.
Els treballadors: la plantilla (o el personal).
El perquè: els noms col·lectius designen un grup de persones sense especificar el gènere.

«Xat» és un préstec adaptat: ve de l'anglès «chat» i s'ha adaptat a l'escriptura catalana.
«Ratolí» és un calc semàntic: ja existia en català amb el sentit d'animal, i ha adoptat el sentit informàtic de l'anglès «mouse».
El perquè: en el préstec es porta la paraula, mentre que en el calc s'adopta el significat d'una paraula estrangera amb una paraula pròpia.

No és cert. El català i el castellà són dues llengües germanes: totes dues van néixer del llatí de manera independent, més o menys a la mateixa època. El català no ve del castellà, sinó directament del llatí, com ell. Per tant, és una llengua, no un dialecte del castellà.

El problema és el registre: 'Ei' i el to relaxat són informals, i una instància a l'ajuntament demana registre formal. Ho diries, per exemple: 'Bon dia, m'adreço a vostès per sol·licitar un certificat.' El contingut és el mateix; el que canvia és el registre, que ha de ser formal.

Perquè els informatius s'adrecen a tothom alhora, de tots els territoris. L'estàndard és la varietat comuna i neutra que serveix perquè tots els parlants s'entenguin, sense que soni de cap zona en concret. Un dialecte molt marcat podria costar més d'entendre a la gent d'altres llocs.

El bilingüisme és, simplement, l'ús de dues llengües, i pot ser equilibrat. La diglòssia és quan aquestes dues llengües NO estan en igualtat: una es reserva per als usos importants i de prestigi i l'altra queda per als usos de casa. En resum: tot pot ser bilingüe, però hi ha diglòssia quan el repartiment és desigual i una llengua queda minoritzada.

(a) És un prejudici lingüístic: és fals que una llengua no serveixi per a un tema; qualsevol llengua pot parlar de tecnologia o del que sigui. (b) No és un prejudici, és una afirmació certa: totes les llengües tenen recursos per anomenar qualsevol cosa. Per tant, només la (a) és un prejudici.

Sovint: 175 : 250 = 0,70, és a dir, el 70 %.
De vegades: 50 : 250 = 0,20, és a dir, el 20 %.
Mai: 25 : 250 = 0,10, és a dir, el 10 %.
Comprovació: 70 + 20 + 10 = 100 %.
El perquè: els percentatges permeten comparar les respostes i, amb una enquesta, saber com es reparteixen els usos.

Es produeix una substitució lingüística: la llengua A és substituïda per la llengua B.
El pas decisiu és el fet que els pares no transmeten la llengua A als fills: la transmissió intergeneracional es trenca, i aquesta és la causa principal que una llengua desaparegui.
El perquè: una llengua sobreviu quan les noves generacions l'aprenen i la fan servir.

La frase (b).
«Veïnat» és un nom col·lectiu que inclou tothom, sense distingir el gènere. Les altres dues utilitzen el masculí «veïns» com a genèric.
El perquè: els noms col·lectius són un recurs per al llenguatge no sexista.

L'aula d'acollida ajuda els alumnes nouvinguts que no coneixen la llengua de l'escola a aprendre-la ràpidament, perquè puguin seguir les classes ordinàries i relacionar-se amb els companys.
Criteris: ha de dir que ajuda a aprendre la llengua de l'escola i que facilita la integració.
El perquè: la llengua és la clau per accedir a la resta d'aprenentatges i a la vida social.

Fals.
Moltes llengües desapareixen perquè els parlants deixen de transmetre-les als fills i passen a fer servir una altra llengua (substitució lingüística), encara que els parlants continuïn vius.
El perquè: el que fa desaparèixer una llengua és, sobretot, que no es transmeti a les generacions noves.

(a) És de registre: la mateixa persona tria 'tio' (informal) o 'company' (formal) segons la situació. (b) És de dialecte: 'noi' i 'xiquet' són paraules pròpies de zones diferents (central i valencià), és variació geogràfica.

Minoritària voldria dir que té pocs parlants. Minoritzada vol dir que se l'ha deixat de banda en àmbits importants (feina, administració, mitjans), l'hagi feta servir molta gent o poca. La diferència és clau: una llengua pot tenir molts parlants i estar minoritzada perquè no se la deixa usar en tots els àmbits.

Diferència: 2211,1 - 1967,3 = 243,8 milers de persones.
Increment relatiu: 243,8 : 1967,3 = 0,1239..., és a dir, el 12,4 %.
Interpretació: una part de la població ha passat a usar el català habitualment encara que no el va tenir com a primera llengua. Les dades no diuen per quins motius.
El perquè: l'enquesta compara dues maneres de mesurar la llengua d'una persona, la d'origen i la de l'ús quotidià.

Increment absolut: 636,5 - 378,7 = 257,8 milers de persones.
Increment relatiu: 257,8 : 378,7 = 0,6807..., és a dir, el 68,1 %.
El perquè: l'ús habitual de totes dues llengües és molt més freqüent que no pas la seva presència com a llengües inicials, perquè moltes persones alternen les dues llengües en la vida quotidiana.

La llengua A corre el risc de quedar limitada a l'àmbit familiar, de perdre prestigi i de ser abandonada per les noves generacions (substitució lingüística).
Mesures possibles: ensenyar-la a l'escola; fer-la servir a l'administració; promoure-la als mitjans de comunicació; subvencionar cultura en aquesta llengua.
El perquè: perquè una llengua sobrevisqui ha de tenir presència en tots els àmbits, i no només a casa.

Resposta oberta. Model: «Crec que és important fer servir el català a Internet i als videojocs, perquè són espais on passem moltes hores. En primer lloc, si la llengua hi és present, es veu com una llengua útil per a qualsevol situació, també per a l'oci. En segon lloc, els joves que la fan servir als jocs la mantenen viva i la relacionen amb coses divertides. Per això cal oferir més continguts en català.»
Criteris: tesi clara, dos arguments introduïts amb connectors, i extensió entre 60 i 80 paraules.
El perquè: un text argumentatiu defensa una opinió amb raons.

Perquè cap infant ni jove no l'aprèn: la transmissió intergeneracional s'ha trencat. Quan els parlants actuals morin, la llengua desapareixerà sense relleu.
El perquè: el nombre de parlants no és l'únic factor, perquè cal tenir en compte també l'edat dels parlants i si la llengua es transmet als infants.

(A) Monolingüisme.
(B) Bilingüisme equilibrat.
(C) Diglòssia.
(D) Plurilingüisme.
El perquè: el que distingeix els casos és el nombre de llengües i el repartiment dels usos i del prestigi entre elles.

Anglès: 2944,6 : 6785,1 = 0,433..., és a dir, el 43,4 %.
Francès: 1282,6 : 6785,1 = 0,189..., és a dir, el 18,9 %.
Raó: 2944,6 : 1282,6 = 2,29..., és a dir, unes 2,3 vegades més persones parlen anglès que francès.
El perquè: la raó entre les dues quantitats es calcula dividint-les, i no restant-les.

Llengua pròpia: la llengua històrica d'un territori.
Llengua oficial: la que l'administració reconeix i fa servir en els documents i serveis públics.
Llengua vehicular: la que s'usa per comunicar-se o per ensenyar en un àmbit, per exemple, a l'escola.
El perquè: són tres conceptes diferents, i una mateixa llengua pot ser-ho alhora o no.