Exercicis de comerç internacional, integració econòmica i globalització — Economia 1r Batxillerat

Correcta: b). L'avantatge comparatiu es defineix pel cost d'oportunitat: cada país s'especialitza en el bé que li fa renunciar a menys quantitat de l'altre, és a dir, el de cost d'oportunitat més baix.

La a) descriu l'avantatge absolut. Un país pot tenir avantatge absolut en tot i, tanmateix, només avantatge comparatiu en alguns béns. La c) és un superàvit comercial i la d) no té relació amb l'avantatge comparatiu.

a) País A: 1 tona de tèxtil = 10/5 = 2 tones de blat; 1 tona de blat = 5/10 = 0,5 de tèxtil. País B: 1 tona de tèxtil = 6/6 = 1 de blat; 1 de blat = 1 de tèxtil.

b) El blat és més barat (en cost d'oportunitat) a A (0,5 < 1); el tèxtil, a B (1 < 2). A té avantatge comparatiu en blat; B, en tèxtil. Els dos guanyen si cadascun s'especialitza en el bé en què té avantatge comparatiu i s'intercanvien.

Saldo comercial = 120 − 150 = −30 milions: hi ha dèficit comercial.

$$\text{Taxa de cobertura}=\frac{120}{150}\cdot 100=80\,\%$$

Les exportacions cobreixen el 80 % de les importacions.

a) 200 · 1,25 = 250 ducats.

b) $\tfrac{300}{1{,}25}$ = 240 €.

L'euro es deprecia: ara un euro compra menys ducats (1,10 < 1,25), és a dir, el ducat s'aprecia.

Els productes europeus es tornen més barats per als compradors que tenen ducats: un producte de 100 € passa de costar 125 ducats a costar-ne 110. Això afavoreix les exportacions europees i encareix les importacions europees procedents de Vallverd.

a) 10 · 1,20 = 12 €.

b) L'aranzel és un impost sobre la mercaderia importada; la quota és un límit a la quantitat que es pot importar. Els dos protegeixen els productors nacionals i encareixen el producte per als consumidors, però l'aranzel dona ingressos a l'Estat.

1. Mercat comú
2. Zona de lliure comerç
3. Unió econòmica i monetària
4. Unió duanera

Ordre de menys a més integració: zona de lliure comerç (b), unió duanera (d), mercat comú (a), unió econòmica i monetària (c). La Unió Europea té mercat únic i, per als països de l'euro, moneda única.

1. Compte corrent (balança comercial de mercaderies).
2. Compte corrent (balança de serveis: turisme).
3. Compte financer (inversió estrangera directa).
4. Compte corrent (transferències corrents).

El compte corrent recull comerç de béns i serveis, rendes i transferències corrents; el compte financer recull els moviments de capitals (inversions i préstecs).

1. Sí.
2. No: és el contrari.
3. Sí.
4. Sí.

El comerç just busca que els productors dels països més pobres rebin un preu digne i treballin en condicions justes.

a) → 3, b) → 1, c) → 2.

L'FMI se centra en l'estabilitat monetària i financera; el Banc Mundial, en el desenvolupament; l'OMC, en les normes del comerç.

a) A: 1 vi = 20/40 = 0,5 tèxtil; 1 tèxtil = 2 vi. B: 1 vi = 20/10 = 2 tèxtil; 1 tèxtil = 0,5 vi. A té avantatge comparatiu en vi; B, en tèxtil.

b) A: per cada vi que deixa de fer, guanya 0,5 de tèxtil: 40 − 30 = 10 vi menys → 5 de tèxtil: factible. B: 20 de tèxtil és el màxim, factible.

c) A: vi = 30 − 8 = 22; tèxtil = 5 + 8 = 13 (abans, 20 i 10). B: vi = 0 + 8 = 8; tèxtil = 20 − 8 = 12 (abans, 5 i 10). Tots dos consumeixen més de tots dos béns.

Producció mundial: abans, 25 de vi i 20 de tèxtil; després, 30 de vi i 25 de tèxtil. L'especialització segons l'avantatge comparatiu fa créixer el total, i l'intercanvi el reparteix.

a) Mercaderies: 300 − 340 = −40. Serveis: 120 − 70 = +50. Compte corrent = −40 + 50 − 20 + 5 = −5.

b) Compte corrent + compte de capital = −5 + 8 = +3: l'economia té una petita capacitat de finançament cap a la resta del món, és a dir, en conjunt presta 3 milions a l'exterior (que apareix, amb signe equivalent, al compte financer).

Interpretació: el país té un dèficit comercial de mercaderies, compensat pels serveis (turisme).

a) El producte europeu costa 20 · 1,25 = 25 ducats, menys que els 30 ducats del local: és més competitiu.

b) Ara costa 20 · 1,50 = 30 ducats: el mateix preu que el producte local. Ha perdut l'avantatge de preu.

c) Una apreciació de la moneda pròpia encareix les exportacions en moneda estrangera i abarateix les importacions, i empitjora la competitivitat dels exportadors (excepte si absorbeixen la diferència reduint el seu marge).

a) $1{,}04/1{,}01=1{,}0297$: els productes d'A són un 2,97 % més cars, relativament.

b) Les exportacions d'A es tornen menys competitives i les importacions procedents de B, més atractives; el saldo comercial d'A tendeix a empitjorar.

c) Si no pot canviar el tipus de canvi (perquè és fix o comparteixen moneda), ha de millorar la productivitat o contenir salaris i costos (devaluació interna). Si pogués, una depreciació de la seva moneda restabliria la competitivitat.

a) $\dfrac{110}{125}\cdot 100=88$.

b) Ha empitjorat (88 < 100, una baixada del 12 %): amb les mateixes exportacions el país pot comprar un 12 % menys d'importacions. Els països que exporten matèries primeres i importen béns elaborats o energia sovint són vulnerables a aquest efecte.

a) 600.000 · 0,012 = 7.200 € l'any.

b) Avantatges: s'elimina el risc de tipus de canvi i es facilita la comparació de preus entre països (més competència). També es redueixen els costos de transacció dels viatgers. Inconvenient: el país perd la política monetària pròpia i el tipus de canvi com a mecanisme d'ajust; un xoc que afecta només un país s'ha d'absorbir amb salaris, preus i mobilitat laboral.

a) 3,00 + 0,15 = 3,15 €: un augment del 5 % ($\tfrac{0{,}15}{3}$).

b) $\tfrac{0{,}30}{0{,}15}$ − 1 = 100 %: l'ingrés es duplica.

c) Un petit augment del preu final (5 %) pot duplicar l'ingrés del productor, perquè el preu del cacau és una part petita del preu final. Cal, però, que la prima arribi realment als productors i que el mercat pagui el sobrepreu.

a) Cost a l'estranger = 4 + 2,5 + 0,8 = 7,3 €. Estalvi = (12 − 7,3) · 100.000 = 470.000 € l'any.

b) Cost del canvi = 300.000 + 250.000 = 550.000 €. Recuperació = 550.000/470.000 ≈ 1,17 anys (uns 14 mesos).

c) No inclou l'atur i la pèrdua de renda dels treballadors acomiadats ni l'efecte sobre la comarca; els riscos de qualitat, de tipus de canvi o d'interrupció del subministrament; ni el possible impacte en la reputació. Per a l'empresa és un bon negoci; per a la societat, depèn dels costos socials.

a) Any 1: saldo −10, cobertura $\tfrac{100}{110}$ ≈ 90,9 %. Any 2: saldo −12, cobertura $\tfrac{108}{120}$ = 90 %. Any 3: saldo −13, cobertura $\tfrac{117}{130}$ = 90 %.

b) Exportacions: +8 %, +8,3 %. Importacions: +9,1 %, +8,3 %. Totes dues creixen a un ritme semblant, així que la cobertura es manté al voltant del 90 %. En valor absolut, el dèficit creix lleugerament (de 10 a 13) perquè parteix d'un nivell d'importacions superior. Per reduir-lo cal que les exportacions creixin més que les importacions.

1. Un mercat comú: hi ha unió duanera (sense aranzels interns i amb aranzel exterior comú) i llibertat de circulació de béns, serveis, persones i capitals.
2. Adoptar una moneda única (i una política monetària comuna) i coordinar les polítiques econòmiques, sobretot la fiscal.
3. Avantatge: mercat més gran, més competència, economies d'escala i més varietat per als consumidors. Risc: les economies més febles poden perdre indústries davant les més competitives i cal gestionar els desequilibris regionals.

a) Abans (P = 4): $Q_d=80$, $Q_s=20$, importacions = 60. Després (P = 5): $Q_d=75$, $Q_s=25$, importacions = 50.

b) Consumidors: perden $\dfrac{80+75}{2}\cdot 1=77{,}5$. Productors: guanyen $\dfrac{20+25}{2}\cdot 1=22{,}5$. Estat: $50\cdot 1=50$.

c) Pèrdua d'eficiència = $77{,}5-22{,}5-50=5$ (dos triangles de $2{,}5$). Un triangle correspon a la producció interna que substitueix importacions més barates, i l'altre al consum que es perd.

Els consumidors perden més del que guanyen els productors i l'Estat junts: l'aranzel protegeix un sector, però té un cost net per al país.

a) Importacions = $Q_d-Q_s=100-10P=30\Rightarrow P=7$. $Q_d=65$, $Q_s=35$. Aranzel equivalent = 7 − 4 = 3 €.

b) Consumidors: $-\dfrac{80+65}{2}\cdot 3=-217{,}5$. Productors: $+\dfrac{20+35}{2}\cdot 3=+82{,}5$. Renda de les llicències: $30\cdot 3=90$. Pèrdua d'eficiència: $217{,}5-82{,}5-90=45$.

c) En l'aranzel, la diferència de preu (90) l'ingressa l'Estat; en la quota, la ingressen els qui tenen el dret d'importar (importadors o països exportadors), llevat que es subhastin les llicències. Això fa la quota normalment pitjor per al país que l'aranzel equivalent.

a) Entre els dos costos d'oportunitat: 0,5 < P < 2 unitats de tèxtil per unitat de vi. Si P fos inferior a 0,5, A perdria; si fos superior a 2, perdria B.

b) A produeix el vi renunciant a 0,5 de tèxtil per unitat; si en ven 10, rep 10 · P tèxtil i li ha costat 5. B s'estalvia 10 · 2 = 20 tèxtil per produir-los ell mateix i en paga 10 · P. Amb P = 1: A guanya 10 − 5 = 5 i B guanya 20 − 10 = 10. Amb P = 1,8: A guanya 18 − 5 = 13 i B guanya 20 − 18 = 2.

c) El guany total és el mateix (15 unitats de tèxtil) sigui quin sigui el preu; el preu només decideix com es reparteix. Les relacions d'intercanvi determinen quin país s'endú la major part del guany.

a) El preu en moneda estrangera puja un 10 %: les quantitats venudes baixen un 1,5 · 10 % = 15 %.

b) Si manté el preu al comprador, rep $\tfrac{100}{1{,}10}$ ≈ 90,91 € per unitat. El marge unitari passa de 20 € a 90,91 − 80 ≈ 10,91 €: es redueix gairebé a la meitat (−45 %).

c) Amb aquestes dades convé més mantenir el preu en euros. Si abans venia Q unitats, el marge total passa a ser 0,85 · Q · 20 = 17 · Q € en el cas a), i Q · 10,91 ≈ 10,9 · Q € en el cas b). Mantenir el preu en euros fa perdre quota de mercat (−15 % de vendes), però conserva més marge total; mantenir el preu en moneda estrangera conserva la quota, però redueix gairebé a la meitat el marge unitari. A llarg termini, la decisió també depèn de si l'apreciació és temporal i de com reaccionen els competidors. Si el cost està en euros, no pot compensar-ho fàcilment. Per això les apreciacions de la moneda fan mal als exportadors. Molts es cobreixen del risc de tipus de canvi amb contractes de futurs.

a) Pèrdua neta = 77,5 − 22,5 − 50 = 5 milions.

b) Els consumidors paguen $\tfrac{77{,}5}{40}$ ≈ 1,94 milions d'euros per lloc de treball. Una part d'aquest cost es redistribueix als productors (22,5) i a l'Estat (50); la pèrdua neta per lloc és $\tfrac{5}{40}$ = 0,125 milions. Cal recordar que els 50 milions de l'Estat només són un guany si es destinen a alguna cosa útil.

c) Es defensa per raons d'indústria incipient (protegir temporalment un sector que encara no és competitiu), de seguretat nacional, d'adaptació social progressiva i per respondre al dumping. Un cost tan alt per lloc suggereix que potser seria més eficient pagar ajuts directes o fer polítiques de reconversió.

a) Any 1: 50. Any 2: 50 · 1,03 + 50 = 101,5. Any 3: 101,5 · 1,03 + 50 = 154,5 milions (aproximadament), un 15,5 % del PIB.

b) El deute exterior creix cada any i els interessos s'acumulen (el país paga rendes a l'exterior, que empitjoren el compte corrent). Si els inversors perden la confiança, poden deixar de finançar el país: crisi de balança de pagaments, depreciació de la moneda i ajust dur. Per això un dèficit corrent persistent s'ha de vigilar, tot i que no sempre és un problema si finança inversió productiva.

a) Després, comprar a B costa 11 €; comprar a C amb aranzel, 12 €. X compra a B (11 €).

b) Abans, els consumidors paguen 100 · 12 = 1.200 € (1.000 per al bé i 200 d'aranzel per a l'Estat). Després paguen 100 · 11 = 1.100 €, i l'Estat deixa d'ingressar els 200 €.

c) Els recursos reals que costa el bé passen de 1.000 € (C, el més eficient) a 1.100 € (B): el país gasta 100 € més de recursos reals. Els consumidors paguen menys (−100 €), però l'Estat perd 200 €. És la desviació de comerç: s'importa d'un soci menys eficient perquè té avantatge fiscal. Si els preus de B fossin inferiors als de C, seria creació de comerç.

a) 500 · 1,24 = 620 ducats.

b) Cada euro li costa 1,30 ducats: $\tfrac{620}{1{,}30}$ ≈ 476,92 €.

c) Pèrdua = $\tfrac{(500 - 476{,}92)}{500}$ ≈ 4,6 %. És el marge de la casa de canvi. Amb una moneda comuna no hi ha diferència de canvi, i s'eviten aquests costos, més el risc que el tipus de canvi canviï durant el viatge.

a) 500 − 560 = −60.

b) Importacions = 560 · 1,10 = 616. Saldo = 500 − 616 = −116: empitjora.

c) Exportacions = 500 · 1,08 = 540. Importacions = 560 · 0,94 · 1,10 ≈ 579,04. Saldo ≈ −39,04, millor que el −60 inicial.

d) El saldo empitjora primer (−60 → −116) i millora després (−39): té forma de J. A curt termini, els contractes i els hàbits fan que les quantitats no s'ajustin, mentre que els preus de les importacions sí que pugen. La devaluació només ajuda si, més endavant, els volums responen prou (condició de Marshall-Lerner).

a) Hi ha dumping quan es ven a l'exportació per sota del preu del mercat interior (o per sota del cost). Marge = $\tfrac{(12 - 8)}{8}$ = 50 %.

b) Recaptació = 4 · 700 = 2.800 €. El producte importat passa a costar 8 + 4 = 12 €, el preu normal de l'empresa.

c) Protegeix els productors locals d'una competència considerada deslleial i ingressa diners a l'Estat. Però els consumidors i les empreses que fan servir l'article com a input paguen més i poden perdre competitivitat. L'OMC permet els drets antidumping només si es demostra el dumping i el perjudici causat a la indústria local, per evitar-ne un ús proteccionista.